Eines de cerca documental: PARES

Presentem una eina interessant i útil per a la investigació històrica: el Portal de Archivos Españoles o PARES, depeneent del Ministerio de Cultura espanyol on es pot fer una recerca de documentació històrica en tots els arxius de titularitat estatal.

Evidentment, en aquests arxius es pot localitzar documentació que fa referència a Santa Margarida de Montbui al llarg de la seva història, però com podreu comprovar, aquesta documentació és força limitada. Sort!!

Escut d'armes del Comte de Plasencia

Una vegada més, seguirem amb la recuperació del patrimoni heràldic vinculat a Montbui. 

Ara ho fem presentat l'escut heràldic de Joan de Lanuza Gilabert i Montbui, comte de Plasència i senyor de Montbui (entre d'altres títols) que l'any 1705 va ser intitulat Grande de España per l'arxiduc Carles (Carles III), distinció que li fou confirmada l'any 1718 per Felip V (Felip IV de Catalunya-Aragó) pel tractat d'Utrecht.

Com es pot comprovar, és un escut terciat on el primer camp és d'or amb quatre pals de gules, les armes de Catalunya. En el segon terç, trobem un escut quarterat, el primer i el quart d'or amb un lleó de gules, armat i linguat de sable; en el segon i el tercer, d'atzur amb un vol d'argent. Al tercer terç, trobem un escut partit, el primer d'or amb quatre pals onats de gules, això és les armes dels Montbui i en el segon, d'argent tres faixes vibrades de sable. Sobre el tot, trobem un escuset d'or amb tres peres ben ordenades de sínople.

Tot ell timbrat mitjançant una corona de comte.

Els Montbui de Sardenya

En anteriors entrades d'aquest bloc hem parlat del oficis forans del casal de Montbui, fent referència a membres d'aquesta família que es desplaçaren a d'altres indrets per tal de dur a terme funcions encomanades per diversos monarques. 

Del que no hem parlat encara és de les branques col·laterals de la família Montbui que es desplaçà a d'altres indrets, simplement, per guanyar una posició pròpia. Aquest és el cas dels Montbui de Sardenya. 

Així sabem que el 1316, Francesc de Montbui, es traslladarà a l'illa de Sardenya per tal de col·laborar en la seva conquesta, seguint les ordres de l'Infant Alfons (el futur Alfons IV, el Magnànim) on destacarà en la seva actuació i es convertirà en governador de Càller, Sàsser  i, finalment, l'Alguer el 1359. 

A l'illa sarda s'iniciarà, doncs, una nova branca de la família Montbui que adoptarà un nou escut d'armes que és el que acompanya aquesta entrada d'avui i que es descriu de la següent forma: D'or, verat i contraverat de gules.

Desmemoriats

Que la memòria històrica de Montbui és molt curta no és una novetat. Que no tenim una història amb cara i ulls, un document que ens permeti dir "aquesta és la història del nostre municipi" és una denúncia que hem realitzat des d'aquest bloc fa més d'un any i, a més, és una qüestió que hem volgut solucionar en la mida del que és possible. 

Ara, però, és fa evident aquesta mancança de referents històrics. 

Ja han finalitzat (o estan a punt de fer-ho) les obres de construcció d'una rotonda a la sortida del nou polígon industrial de Montbui i, com sol passar, s'han instal·lat els cartells indicadors de direcció. Fins aquí tot (o gairebé) correcte. 

L'error es troba en el nom del nou polígon: "Els Plans de la Tossa". Denominació completament nova d'un espai ja batejat des de sempre: els Prats. Bé, quedi com a record aquesta aportació.

L'aprofitament del bosc

Ara, que ja comença a notar-se el canvi en el temps i que tots els meteoròlegs hi estan d'acord en que baixaran les temperatures, cosa que és un símptoma inequívoc de la fi de temporada de "caça" de bolets, parlarem de l'aprofitament tradicional del bosc a Montbui.

Un dels sistemes més coneguts de l'aprofitament del bosc a Montbui, tot i que no el més evident, és l'extracció d'escorça dels pins per tal de proveir la industria adobera igualadina d'una matèria primera imprescindible: els tanins presents a l'escorça i necessaris per adobar pells. Aquesta activitat extractiva va fer que es formessin autèntiques partides professionals que es dedicaven a no només a explotar els boscos montbuiencs si no tots aquells que fossin necessaris (amb migracions temporals fins i tot a les illes Balears). Aquesta activitat va anar creixent, com és evident, en la seva importància en funció de la demanda igualadina i no es va aturar fins ven entrat el segle XX en què el desenvolupament de la industria química va permetre substituir aquesta matèria primera forestal.

Entre altres aprofitaments menys coneguts trobem la fabricació i comercialització de carbó. Aquest procés el trobem documentat als terrenys de la finca de Ca l'Amigó i també a Cal Vilaseca, de tota manera, la producció era escassa i destinada a un mercat restringit a Montbui i el seu entorn més proper.
De la mateixa manera podem parlar d'altres mecanismes d'aprofitament forestal molt menys valorats des de la perspectiva pressent ja que queden emmarcats, molts d'ells, en l'oci o aprofitament del temps lliure. Estem parlant de la recerca de bolets i vegetals boscans com nous, aglans, etc. Aquests aprofitaments eren de temporada (sovint distribuïts entre la tardor i la primavera) i tenien una funció de complementació de l'alimentació obtinguda del treball agrícola. Considerant que els successius senyors de Montbui van trobar adient fixar, i mantenir, una taxa fiscal sobre aquests elements boscans (les anomenades "trobes") podem dir que aquesta era una activitat força important per als habitants de Montbui durant l'Edat Mitjana i l'época moderna.
Menció a part mereixen la cacera i la pesca. Aquestes son dues activitats inicialment reservades per al senyor però també gravades posteriorment amb les trobes, així el peix dels diversos cursos fluvials i les peces de caça menor eren aprofitades pels montbuiencs també.

Jornades Europees del Patrimoni

Durant el proper cap de setmana (24 a 26 de setembre) es duran a terme les XI Jornades Europees del Patrimoni una ocasió magnífica de posar de relleu aquells elements patrimonials i històrics. Enguany Santa Margarida de Montbui hi participarà amb sis actes, la majoria dels quals són una autèntica novetat com les visites guiades a l'Ateneu, l'església de Santa Margarida de Montbui o el Tast de Dracs.

Més informació visitant la pàgina del Museu d'História de Catalunya.

I Montbui va desaparèixer del mapa

Ja hem vist com les relacions entre Montbui i Vilanova del Camí tenen una llarga tradició. El que no és del domini públic és el fet de que aquests dos municipis van estar a punt de convertir-se en un de sol.

Vilanova del Camí, secularment vinculada a la Pobla de Claramunt, va aconseguir la seva independència municipal l'any 1808 (fet pel qual l'any 2008 es celebrà el bicentenari municipal) tot i que es mantingueren durant bona part del segle XIX les diferències administratives entre Vilanova i la Quadra, cosa que generà no pocs problemes i enfrontaments (de fet, a Vilanova hi havia dos ajuntaments, dues places majors...). La supressió dels  mayorazgos, el 1832, va contribuïr a fer desaparèixer aquesta situació conflictiva i va permetre la unificació dels dos espais, aplicant un cert sentit comú.

Però les reformes administratives semblava que no acabarien aquí quan l'any 1865 les Corts espanyoles iniciaren la tramitació d'un projecte de llei que tenia com a objectiu la supressió dels municipis de menys de 1000 habitants. La qüestió és que Vilanova, per diverses raons entre les que cal destacar la proximitat a Igualada i el fet de trobar-se lliure de càrregues senyorials, va crèixer per sobre dels 1000 habitants mentre que Montbui, sense aquests avantatges, s'havia estancat en prop de 700 habitants.

La qüestió és que la proposta no complaia a cap de les parts implicades, que alegaren les enormes diferències entre els dos municipis, a més de la distància que separava els dos principals nuclis habitats per oposar-s'hi. Serà, però, l'esclat de la Gloriosa, el 1868, que suposarà el derrocament d'Isabel II, el que aturarà aquest projecte d'unificació municipal.

La Quadra de Vilanova

Sovint les relacions entre els actuals municipis és curiosa i d'una llarga tradició. El cas de Montbui amb Vilanova del Camí no deixa de ser interessant. Tot i que el municipi que més ha caracteritzat i marcat la història i caràcter montbuiencs ha estat Igualada, Vilanova del Camí va tenir una certa importància en el desenvolupament del nostre poble. La relació, però, és menys evident i es troba en el complex món dels drets senyorials d'orígen medieval.

El naixement de la Quadra de Vilanova del Camí es produeix el 1206 com a solució per als conflictes entre els Montbui i els Claramunt moment en que els Montbui obtenen en feu la domus de Vilanova. El 1213, i sense que s'aconseguís cap solució en els enfrontaments senyorials, els Montbui obtenen en alou la dita domus i a més el domini sobre la vall de l'Escut, el mas Gallart i el mas d'en Vendrell, conegut a partir d'ara com a mas de Montbui.

Es configura, d'aquesta manera, un domini senyorial independent a l'interior de Vilanova del Camí que tindrà característiques pròpies fins el 1832, amb l'abolició dels mayorazgos i el règim feudal.

Aquest, però, no serà el darrer episodi de relació entre Vilanova i Montbui.

Jurisdiccions senyorials a la Conca d'Òdena c.1800

La guerra de l'aigua.

Igualada i Montbui han compartit, durant segles, els limits territorials que marca el riu Anoia. Això ha generat enfrontaments per un recurs valiossíssim: l'aigua.

Igualada s'ha caracteritzat per patir un crònic dèficit d'aigua, causat per l'exigüitat del seu terme municipal, a l'altra banda trobem els termes de Montbui, Òdena i Vilanova del Camí, amb uns recursos hídrics més importants. 

Els drets senyorials sobre aquest recurs, aprofitat en la indústria (molins), per a la pesca i per beure, tant persones com animals, enfrontaren la universitat d'Igualada amb els diversos senyors feudals que tenien drets sobre els cursos fluvials, sobretot l'Anoia. Aquest riu estava subjecte al domini de, com a mínim, quatre senyors feudals: el monestir de Sant Cugat del Vallés (propietari del molí de l'Abadia), els comtes de Cardona (senyors del major domini territorial de la comarca, que envoltaba gairebé completament la vila d'Igualada), els senyors de Montbui: primer com a vassalls dels Cardona, i després com a barons independents i la universitat i consellers d'Igualada.

Aquesta situació portarà a diverses tensions i enfrontaments entre els diversos senyors i aquí és on es troba l'arrel de molts dels conflictes senyorials que caracteritzaran la conflictivitat de la Conca d'Òdena durant l'edat mitjana i bona part de l'època moderna. Així veiem com el 1478 Francesc de Montbui s'enfrontarà al monestir de Sant Cugat per uns censos que no havia pagat encara. 

El molí de l'Abadia

Serà, però, la necessitat d'aigua de la industria igualadina i, sobretot, la suposada debilitat de la baronia de Montbui el que donarà una major volada al conflicte per l'aigua entre Igualada i Montbui. Mentre els ja comtes de Plasència mantinguin la seva presència al territori l'assalt igualadí sobre els rius, fonts i torrents montbuiencs quedarà en suspens i gairebé no es produiran enfrontaments. 

El 1718, la marquesa de Dos Aguas denegarà, un cop més, la possibilitat de realitzar una captació d'aigua al terme de Montbui per tal d'abastir Igualada, tot i la nova epidèmia de còlera que s'hi havia declarat. 

L'any 1897 es correspon amb l'assalt definitiu d'aquest "conflicte". Les obres de construcció de la carretera de la Diputació (l'actual C-37) possen al descobert una deu a la finca de Ca l'Alemany i aquesta és aprofitada per Antoni Artés, que la canlitza fins a Igualada, a l'anomenada torre de l'Artés per a consum propi. A partir del 1901 comença a oferir els seus serveis com a companyía d'aigües després de realitzar la compra de diverses finques i construir l'embassament de Can Rafegas. El 1907 aconseguirà també poder realitzar una captació d'aigua al torrent Garrigosa. Cosa que garanteix bona part del subministrament d'aigua d'Igualada fins avui.

En contraprestació a aquestes captacions, l'empresa Aigües Artés ha de garantir la construcció i manteniment de les fonts públiques de Santa Margarida de Montbui.

Can Rafegas

A l'agost, festes

El mes d'agost és sempre el més propens a la festa. És un moment de relativa calma per a l'agricultura -després de la sega i abans de la verema-, i la industria i el comerç aturen la seva activitat durant aquest mes. Bé, més o menys així ha sigut durant molts anys. Això ha configurat una sèrie de festes que es concentren en aquest mes. Així veiem, com a més a més la coincidència ens ho confirma, molts pobles i ciutats celebren la seva Festa Major en aquestes dates. 

Sovint passa, però, que hi ha festivitats que no coincideixen amb la festa major però que tenen una certa rellevància per a determinats col·lectius que, sovint, identifiquem amb els veïnatges.

Les festes de Sant Magí

Sant Magí és un dels patrons de Tarragona però té una gran importància també en els pobles del sud de la comarca de l'Anoia, això és evident en que molts d'aquests han posat aquest nom a algun dels seus carrers, que, sovint, coincideixen amb el camí tradicional a la localitat de Sant Magí de la Brufaganya, l'aigua de les fonts de la qual serveixen per iniciar les festes a Tarragona. La festivitat de Sant Magí es celebra el 19 d'agost i a Montbui s'havia convertit en una data que aprofitaven els veïns del carrer Sant Magí per celebrar un sopar de carrer, ja perdut.

Les festes de Sant Roc

Amb més tradició existien les festes de Sant Roc. Celebrades al barri de Sant Roc (c/Sant Roc, c/ Núria, i c/ de Dalt). Es celebrava el 16 d'agost en honor de Sant Roc, el tercer patró de Montbui i com a tal, va esdevenir la tercera Festa Major de Montbui. Hi destacaven, com a elements importants, el ball de gala i, sobretot, el ball de crespells, celebrat sempre en honor del Sant.

Una festa polèmica: la Festa de l'Assumpció de la Verge

El 15 d'agost és festiu a tot l'Estat espanyol, és l'Assumpció de la Verge però a més a més, marca també el punt central del període de vacances per a molts. Aquesta va ser la data escollida, també, per la U.D. San Mauro (posteriorment U.E. Sant Maure) per celebrar la seva festa dels socis a mitjans dels anys 70 del segle passat. Lentament, però, aquesta festivitat va anar creixent en importància fins esdevenir, contra la voluntat del club esportiu, en la Festa Major del nucli de Sant Maure. 

Aquesta va ser assumida per l'Associació de Veïns "La Convivencia" primer i, posteriorment, pel propi Ajuntament a partir de l'any 1981. Així, i fins el 1988, es celebraren quatre festes majors diferents. Entre elles una no tenia cap tradició històrica al municipi i era de nova creació, cosa que feia necessària una racionalització de les festes.

La festa de Sant Roc era una festivitat de barri i va acabar desapareixent per la pròpia inèrcia de la festa i, en part, pel cansament dels veïns i la irrupció de nous models d'oci. La festa de Sant Magí va seguir el mateix camí.

El 1996 es va celebrar, per primera vegada a tot el municipi, la Festa Major d'Hivern o Sant Maure, cosa que va permetre, no sense polèmiques, eliminar una de les festes majors d'estiu. Aquesta vegada es va imposar la tradició i es va conservar, com a Festa Major, la festivitat de Santa Margarida, el 20 de juliol, en contra del criteri d'alguns que pretenien imposar la nova data del 15 d'agost.

Nova enquesta

En vista de l'èxit de l'anterior qüestionari anirem a buscar la polèmica. Us deixem una nova enquesta per animar-vos les vacances.
Per cert, gràcies a les dues persones que hi van participar. Hi ha un empat entre dos opcions:
"L'orígen del nom de Montbui" i "El Montbui romà a l'Ateneu".

I va arribar la Festa Major...

La Festa Major d'un poble és el moment de comunió i germanor més important de l'any però és també el moment en que apareixen, amb més força, les tensions existents en la nostra societat.

Un bon exemple d'aquesta situació foren les festes majors de 1875 i, sobretot, la de 1876.

Cal situar-se en un moment històric bastant complex. Des del 1869, amb l'esclat de la Gloriosa i l'exili de la reina Isabel II la situació política espanyola, i catalana, era complexa. Per una banda la pressió dels carlins, per la dreta, provocà una nova guerra successòria i, per l'altra, els republicans de l'esquerra (unitaris, federalistes, cantonalistes...) batallaven contra el govern, els carlins i entre ells.

Molt bé, però i això què té a veure amb Montbui i la seva Festa Major? preguntareu. Tranquils, ja hi arribarem.

L'any 1875 la república ja s'havia imposat, la tercera carlinada s'estava esgotant però encara era capaç de donar alguns ensurts, com la entrada que van fer a Igualada el 1873 i les tensions polítiques es donaven a tot arreu.

Així, el 20 de juliol  del 1875 l'Alcalde montbuienc va prohibir un dels actes tradicionals de la Festa Majora: el concert i posterior cercavila de la banda de música a l'església. Això va provocar que partidaris i detractors del concert s'alineessin en dos bàndols oposats i irreconciliables. Els partidaris del concert van aconseguir que el Governador Civil de la província autoritzés l'acte i aquest es va dur a terme, si bé amb la divisió del poble.

Així les coses, s'arribà al gener de 1876, festivitat de Sant Maure, novament l'alcalde prohibí els actes organitzats per la facció "eclesiàstica" fent augmentar encara més la tensió. En aquesta ocasió els "dissidents" amb l'autoritat civil aconseguiren el permís del Governador Militar, que fins i tot desplaçà tropes d'Igualada. La tensió fou patent, però no s'arribà a les mans. 

En aquest estat de coses s'arribà a la Festa Major de 1876. La tensió es podia tallar amb un ganivet fet el cas que l'alcalde insistia en la prohibició i l'altre facció mantenia la seva voluntat de dur a terme els actes tradicionals. Novament aconseguiren el permís militar i els actes s'iniciaren però en aquesta ocasió, 20 soldats i dos gendarmes vigilaven les festes vinguts des d'Igualada. La tensió acumulada esclatà entre els dos grups i s'inicià un enfrontament que se saldà amb una càrrega a la baioneta de la força militar, diversos ferits i la suspensió de la Festa Major.

Camins de Montbui. La xarxa viària romana

Al llarg de la seva història (com a mínim la major part) Santa Margarida de Montbui ha estat una població rural. Això ha caracteritzat fortament el seu paisatge, així com els establiments humans que hi ha. De la mateixa manera ha fet que es generès una extensa xarxa de camins que es corresponen a diverses èpoques i que, sovint, s'han mantingut en el temps.

Tot i que Montbui es troba allunyada de les principals vies de comunicació actuals i passades, la travessen vies de menor ordre des de temps antics. Així, podem afirmar que les camins principals que travessen el terme es corresponen a la xarxa viària terciaria romana. Aquest és el cas del camí de la Llacuna (o Carretera Vella), que unia Igualada amb Valls, i com de fet encara fa.

També cal destacar el camí de la Serreta, potenciat en època medieval, però que servia, com a ramal secundari, per unir les diverses vil·les romanes de la comarca i permetia l'accés a la Tossa.

Nou element de participació

Ara pots escollir la millor entrada de l'any 2009! Només cal que el triis del llistat que apareix a l'enquesta que trobaràs a la dreta de la teva pantalla.
Un cop escollida la millor entrada del 2009 la tornaré a posar en portada.
Gràcies a tots per participar i seguir aquest bloc.

Montbui durant la Guerra del Francés

La Guerra del Francés (1808-1814) és un dels episodis més coneguts i estudiats de la història de Catalunya però, com altres fets, gens reconegut al nostre municipi.

Cal dir que a la comarca tenim el magnífic episodi de les Batalles del Bruc, amb l'actuació dels somatens d'Igualada i Manresa i el mític timbaler. Però, més enllà d'aquest episodi (que d'altra banda, només va servir per demostrar que els exèrcits napoleònics eren derrotables), com va afectar a Montbui?

De fet, només podem imaginar-nos les conseqüències del conflicte, com per exemple, les lleves forçoses i, sobretot, la tasca dels emboscats i guerrillers. Però hi ha aspectes que són més concrets. Així sabem que el 1812 s'instal·là un hospital de campanya al poble i que, les tropes fanceses, ocioses, profanaren la tomba dels comptes de Plasència creient que hi trobarien un tresor amagat.

Per saber-ne més podeu consultar:

Garcia Díez, Ferran; Història de l'Hospital d'Igualada: pobresa, salut i sanitat s. XIII-XXI, Igualada, Hospital d'Igualada, 2007

Inauguració de l'Ateneu Cultural i Recreatiu

Avui, divendres 18 de juny, tindrà lloc un esdeveniment que es podrà arribar a considerar històric. A les 19:30 s'inaugurarà la remodelació de l'edifici de l'Ateneu Cultural i Recreatiu, del que ja hem parlat en la nostra sèrie sobre centres de sociabilització. No cal dir que hi esteu tots convidats a veure la renovació, tant necessària, d'aquest edifici de 90 anys.

Els orígens del nucli urbà de Sant Maure

Ja hem comentat, anteriorment, que la distribució geogràfica de Santa Margarida de Montbui ha afavorit l'aparició de diversos nuclis de població i l'existència de masies disperses. També hem parlat dels orígens dels nuclis històrics del municipi però encara ens faltava per analitzar el nucli més densament poblat i més nou. Aquest és el nucli de Sant Maure (oficialment, Nucli Urbà).

Per descriure l'aparició i creixement del nucli de Sant Maure hem de parlar de tres períodes molt diferents i separats en el temps que serviran per configurar una realitat completament nova a Montbui i que desenvocaran en l'aparició d'una realitat que, per a alguns, és completament aliena a la dinàmica general del municipi, o fins i tot, es configurarà com una realitat completament nova i que hauria de ser considerada com un nou ens municipal. No és aquest el lloc ni el moment per discutir aquesta possibilitat.

Fase I: Massies aïllades

Aquest és el període més ampli de la història del nucli de Sant Maure, tot i que aquest no es pot dir que existís. Ja des del segle XIII existeixen formes de poblament dispers que es concreten en, com a mínim, la masia de la Falconera. Aquesta neix com un centre de cetreria vinculada al casal dels Montbui i la seva permanència quedarà fixada fins ben entrat el segle XX. Entre els segles XV i XVIII l'aparició de masies serà constant i és en aquests moments que apareixen els masos de Can Passanals i Can Rafegues com a establiments destacats.

També, i dins de la dinàmica colonitzadora igualadina apareixen centres proto-industrials com el complex dels Tints.

Fase II: Primera industrialització

L'obertura de la carretera de la Diputació de Barcelona , a partir del 1893, i sobretot, la construcció del pont de Montbui (actual carretera de Valls) va potenciar el creixement del nucli de Sant Maure. Tot i que el poblament continuarà sent dispers, amb un escàs creixement urbanístic, apareixeran nous elements que aniran configurant la trama urbana. Així s'establirà l'adoberia de Cal Mundet (posteriorment, la Vinícola SA)-1906- i, sobretot, es construirà el complex d'Aigües Artés, el 1903, que té com a objectiu abastir d'aigua potable la vil·la d'Igualada. Cal destacar, d'aquest període, l'establiment de la fonda de Can Barraqueta, present a la carretera fins els anys 50 del segle XX.

Fase III: L'explosió demogràfica

A mitjans de la dècada de 1950 Montbui experimentarà l'inici d'una gran pressió i creixement demogràfics fruit de la immigració i el pol d'atracció que suposa la ciutat d'Igualada. De forma desordenada aniran apareixent i creixent nous nuclis de poblament que s'aniran organitzant a l'entorn de les masies preexistents, cosa que generarà l'aparició de "barris" que prendran el nom dels espais geografics en que s'ubiquen: Barraquetes (Alt i Baix) a l'entorn de Can Barraqueta, Sant Maure, als voltants de la Vinícola, la Falconera, el Pi, etc.

També apareixeran nuclis de població que no tenen un referent històric i prendran denominacions populars: Vistalegre, la Ponderosa...

Aquests nuclis, inicialment dispersos, tindran tots la mateixa problemàtica: careixen dels serveis més bàsics d'enllumenat, xarxa elèctrica, carrers, sanejament, aigua, etc. i creixen de forma incontrolada. A més a més, tendiran a unificar-se formant un continuum urbà que donarà, com a resultat final, el nucli de Sant Maure.

Centres de sociabilització (IV) La Vinícola

Arribem, per fí, al final d'aquesta sèrie. M'haureu de perdonar però no he tingut el temps suficient per poder-me posar a fer la feina com cal.

El Centre Cívic i Cultural La Vinícola és el principal centre d'esplai i de generació cultural del nucli de Sant Maure de Montbui. La seva existència com a centre de sociabilització és curta i respón a les necessitats, durant molt de temps no respostes, d'un espai d'aquestes característiques al nucli urbà. Aquest és un casal social modern i té les característiques pròpies de qualsevol centre cívic existent a les nostres viles i ciutats. Conta amb servei de bar, sala d'actes polivalent i diverses dependències, com diverses aules i on destaca l'Arxiu fotogràfic de Montbui.

La vida de l'espai, però, és molt més llarga i interessant.

El conjunt de la Vinícola (consta de dos edificis) es construeix l'any 1903 com a adoberia i rep el nom d'adoberia de Cal Munguet. Aquesta empresa farà fallida amb l'inici de la dècada de 1920 i les seves instal·lacions seràn aprofitades per instal·lar-hi una destil·leria naixent d'aquesta manera la Vinícola SA, empresa que estarà operativa fins el 1986.

Finalment, l'any 1991 serà adquirida per l'Ajuntament de Montbui que iniciarà les obres de remodelació, convertint l'edifici principal en la seu consistorial (1992) i l'edifici secundari en el CCC La Vinícola (1996).

Les pluges de maig afecten el patrimoni

El temporal de pluges que ens ha estat afectant durant aquests primers dies del mes de maig han afectat greument el territori. Una de les conseqüències d'aquest temporal la trobem en el patrimoni montbuienc.

El mur de contenció que pertany a la fàbrica de cal Truco i que sosté part del carrer de Dalt ha caigut com a conseqüència de les tempestes, com veiem en aquesta fotografia.

Cal dir que l'Ajuntament ja està treballant per reparar-lo però, a què esperen per dignificar aquest espai?

La Tossa es converteix en escenari de pel·lícula

El passat dimecres 7 d'abril, equips de TV3 i la productora Ovideo van estar filmant escenes d'un nou telefilm sobre Ermessenda de Carcassona a l'esglèsia de la Tossa.

Aquesta pel·lícula, ambientada al segle XI, aprofità els espais originals del segle X per rodar algunes escenes que podrem gaudir a partir de la primavera del 2012, tal i com va publicar el divendres passat la Veu de l'Anoia.

Centres de sociabilització (III) La Sala del Saió

Fins ara només hem parlat d'aquells centres de sociabilització situats al nucli de Santa Margarida, caldrà, doncs, desplaçar-nos ara cap un altre espai molt diferent i començarem parlant, avui, del Saió.

Com ja hem dit anteriorment el Saió és un altre nucli de població de Montbui, vinculat en el seu naixement al castell d'Ocelló. Aquest es desenvolupa de forma gairebé independent del nucli de Santa Margarida i, fins i tot, del del Coll del Guix.

L'any 1917 aquest nucli es dotarà d'un espai propi conegut com la Sala però que oficialment prendrà el nom d'Ateneu Agrícola del Saió, com podem suposar, aquest serà un espai vinculat ideològicament als sectors conservadors del nucli i aplegarà també els seus veïns del Coll del Guix. Constarà bàsicament, d'una única nau que feia les funcions de cafè del poble. La vida d'aquest centre però, serà bastant efímera i l'any 1936 serà incautat per les forces esquerranes que el convertiran en l'Escola Reagrupada de Montbui, aconseguint escolaritzar els infants del Saió, Coll del Guix i masies disperses.

L'any 1939 es clausurarà aquesta escola i el local es convertirà en un corral, com ho és encara avui.

Centres de sociabilització (II) El Centre Republicà

Ja hem definit, anteriorment, el concepte de centre de sociabilització i hem donat el primer exemple. Ara, doncs, toca parlar del segon cas existent al terme de Montbui que compleix aquests requisits. Es tracta del poc conegut Centre Republicà (més conegut com el "Centro"). Aquest espai s'instal·l·là al carrer Anselm Clavé, just davant de l'antic Ajuntament i a pocs metres de distància de l'Ateneu. Es distribuïa en una sola nau, on es trobava el cafè, i les golfes, que donaven pas a una petita terrassa i balcó. Finalment serà inaugurat el maig del 1931 en plena efervescència republicana poc després de la proclamació de la II República Espanyola.

Serà, com el seu nom indica, el centre de trobada dels grups republicans i de tendències esquerranes del poble. Amb l'esclat de la Guerra Civil passarà a ser el centre de referència del poble ja que l'Ateneu serà incautat, precisament, pel Centre Republicà (fet que ajudarà a que aquest espai es mantingui en el temps).

El final de la guerra i la derrota republicana provoquen el tancament del "Centro", que a partir de l'any 1943 es transforma en el que encara avui coneixem: diversos pisos de planta baixa, amb la compartimentació de la gran nau del cafè.

Centres de sociabilització (I) L'Ateneu Cultural i Recreatiu

Aquesta és la denominació que hem de fer servir quan ens referim a centres, casinos, ateneus, tavernes...

D'aquests espais, destinats en bona mesura al lleure però també a d'altres aspectes del creixement humà (cultura, política...) n'han existit i existeixen diversos exemples, d'aquests anirem

Un dels més coneguts és l'Ateneu Cultural i Recreatiu de Montbui, altrament conegut com Ateneu del Nucli Antic.

Fundat l'any 1920 amb el nom d'Ateneu Agrícola de Montbuy, es consolidà ràpidament com a lloc de trobada dels montbuiencs de dretes. El café i el seu teatre dignificaren una tasca que ja s'anava duent a terme amb anterioritat en altres locals particulars però sense que hi hagués una entitat que la recolzés.

Durant la Guerra Civil aquest centre va ser incautat per les forces republicanes del municipi (centralitzades al Centre Republicà) i l'any 1941 es convertí, un cop recuperat, en el Ateneo Cultural y Recreativo, moment en que es produirà, també, un creixement en l'espai de l'edifici, de característiques clarament noucentistes, en adquirir-se un edifici veí que quedà instal·lat com a annex (el Sindicat).

Amb l'arribada de la democràcia l'Ateneu catalanitzà el seu nom i diversificà la seva activitat, arribant fins els nostres dies.

Podeu obtenir més informació sobre aquesta entitat visitant: ateneumontbui.tk

Guerra Civil a Montbui i presentació de llibre

Aquesta tarda, a les 20:00, i dins dels actes de la Festa de Sant Maure es presentarà al CCC La Vinícola de Montbui el llibre Contrabandistes de la Llibertat, d'Assumpta Montellà.

Així mateix es farà un breu repàs de la Guerra Civil i el primer franquisme al municipi de Santa Margarida de Montbui per part de l'autor d'aquest bloc.

No hi podeu faltar!!

L'esglèsia parroquial de Santa Margarida de Montbui

L’església parroquial de Santa Margarida es construirà a partir de l’any 1600 substituïnt l’antiga capella de Santa Coloma (situada una mica més avall, aproximadament a la zona de ca la Macària). L’any 1614 serà consagrada com a parròquia, cosa que fa que l’esglèsia de Santa Maria de la Tossa passi a ser-ne sufragània (aquesta havia sigut la parroquial de Montbui fins aquell any).

Finançada pels comtes de Plasencia que es reservaran una sèrie de prerrogatives. La primera es troba en l’advocació, ja que Margarida era el nom de la germana del comte de Plasencia, Joan de Lanuza. L’altre serà la instal·lació del panteó nobiliari de la casa situant una important tomba l’altar major de la que encara es conserva la làpida i on s’hi enterraren els cossos de Joan de Lanuza, Margarida de Lanuza i Gertrudis de Lanuza, esposa del primer.

També es construiran dos nous altars obra de l’escultor Sunyer, un d’ells dedicat al Sant Crist i l’altre a Sant Isidre, també a aquest escultor se li atribueix el nou crucifix que s’instal·larà a l’altar major.

De planta basilical i amb entrada lateral, que dona a la plaça Major, s’inclou dins del barroc plateresc català.

A mitjan segle XVIII es construí el campanar en diverses fases. En aquests anys s’anaren afegint elements decoratius, tals com les armes dels marquesos de Dos Aguas, senyors de Montbui a partir de finals del segle XVIII.

L’any 1809 les tropes napoleòniques, instal·lades a l’hospital de campanya ubicat a Montbui, saquejaren el temple esbotzant la tomba dels comtes de Plasencia en creure que hi havia un tresor amagat.

L’any 1819 es traslladà la porta del lateral a l’actual porta principal i el 1825 s’instal·là el primer rellotge al campanar.

Amb l’esclat de la guerra civil espanyola l’església patí noves vicissituds. Bona part del patrimoni artístic conservat a l’església va desaparèixer així com la major part del fons de l’arxiu parroquial. Tot i així es conservaren algun retaule i altres obres i objectes cultuals. La conseqüència més important però fou la transformació de l’església en equipaments diversos segons el moment de la guerra. En un primer moment s’instal·là, reobrint el portal lateral, el Sindicat Agrícola d’Aigüesbones de Montbui, tal com indica el cartell pintat que encara es conserva a la façana de l’edifici. Posteriorment fou utilitzada com a garatge i, finalment, com a taller mecànic.

El final de la guerra civil marcà la recuperació de l’espai com a lloc de pràctica religiosa.

Un poble mal orientat

El nucli de Santa Coloma de Montbui (actual Santa Margarida) va nèixer, com ja hem dit anteriorment, cap el segle XII o XIII. Té el seu orígen en la capella de Santa Coloma i, sobretot, la domus de Montbui, actualment la Casa Gran.

Fins aquí tot normal i corrent pel que fa a la formació dels nostres pobles i ciutats. Però, ¿per què diem que el poble està mal orientat? Els habitants de Montbui ho saben molt bé, gairebé cap casa té sol quan tocaria, és a dir, a l'hivern, i en canvi a l'estiu costa trobar una ombra on aixoplugar-se.

Aquesta orientació "errònia" respón a diverses qüestions no gens menors. La primera i no gaire visible és el control sobre les vies de comunicació. El principal camí que travessa Montbui és el que recorre Catalunya de Nord a Sud, conegut com a camí de Manresa a Valls o, al nostre poble, Carretera Vella. Aquesta via té un orígen pre-romà i s'incloia com a via de tercer ordre en la xarxa romana, per tant era important per als barons de Montbui controlar-ne el trànsit , és per això que la domus montbuienca s'instal·là controlant aquest pas tant important.

La següent raó la provoca la pròpia geologia. Les cases que es construeixen amb el creixement urbà del nucli ho fan aprofitant la roca dura que trobem al vessant oest del poble, deixant lliures les millors terres per al conreu. A més d'allunyar-se dels torrents que travessen el terme.

Això, però, fa que el sol no toqui les cases quan toca i que el nostre sigui un poble humit i fred a l'hivern ja que per aprofitar els millors moments d'insolació (i evitar-ne els més forts) s'hauria d'haver desenvolupat o bé a la zona de la Solana o bé a la zona de la Serreta.

Guix i calç

L'activitat extractiva ha sigut importantíssima en el desenvolupament econòmic de Montbui a partir del segle XVIII i fins els nostres dies. Aquesta activitat es centrarà sobretot en dues materies primeres imprescindibles per a la construcció i molt abundants en altres temps en el nostre terme.

La primera, i que encara avui ofereix un cert rendiment, és el guix. Basat en el carbonat càlcic, aquest element natural que ha de ser extret i refinat es feia servir per arrebossar parets i sostres així com, sovint, com a argamassa en determinades construccions. Actualment però, també es fa servir en l'elaboració de plaques de guix, a més d'altres usos. Aquest recurs, tot i que escàs si el comparem amb altres localitats properes, encara és explotat a la zona del Saió.

Un altre recurs que va arribar a ser molt important va ser la calç. Utilitzada sobretot per a les construccions en pedra on s'utilitzava una barreja de calç, sorra i aigua (morter) per tal de fer més duradores les estructures. L'explotació d'aquest recurs, d'origen semblant al guix, però de menor qualitat exigia primer l'edificació de forns de calç, on la pedra que s'extreia de les canteres s'escalfava, esmicolava i ensacava per tal de dur-la al mercat.

A Montbui existien dos d'aquests forns de calç, un d'ells als boscos de Can Vidal, del qual desconeixem l'estat de conservació, i l'altre al camí del cementiri, a tocar del nucli de Santa Margarida, en un notable estat de conservació; si bé seria necessària una neteja i consolidació de l'estructura.

Forn de calç al Camí del Cementiri