Els nombrosos boscos que es troben al terme de Montbui han sigut un important recurs econòmic a llarga de la història.
Ja vàrem parlar de l'elaboració de carbó, la recolecció de llenya i de fruits boscans, com per exemple els bolets. Activitats que han passat a la història o que tenen un pes econòmic pràcticament residual o nul i que, de fet, s'han convertit en activitats lúdiques.
Una de les activitats que tingueren, fins fa relativament poc temps, fou la de l'extracció d'escorça de pi destinada a la indústria adobera d'Igualada. El procés de tractament de la pell demanda principalment tres grans recursos: aigua, tanins i, evidentment, pell.
En el cas igualadí l'aigua sobtenia (i s'obté) del riu Anoia, canalitzat mitjançant el rec construït a tals efectes, la pell procedia dels ramats ovins que pasturaven i encara ho fan al Pirineu català transportades pels conegudissims traginers. Pel que fa als tanins, imprescindibles per a l'adobament de la pell s'obtenien tradicionalment de materia vegetal. En el cas montbueinc aquests tanins s'obtenien de l'escorça de pi espècie arbòria que és altament present a Montbui i que tendeix a substituïr l'alzina emprada en l'elaboració de carbó vegetal.
 |
| Molí de l'escorça. Font: Diputació de Barcelona |
|
L'extracció d'aquest recurs es convertí en una important font de recursos econòmics per a Montbui i permeté una certa professionalització, cosa que afavorí l'aparició de diverses quadrilles que es desplaçaven pel territori i, fins i tot, produïen migracions temporals cap a les Illes Balears, sobretot a Mallorca.
El procés extractiu de l'escorça, però, no era el final del procés, ni molt menys. Primer s'havia de transportar el producte fins a Igualada. Ja a finals del segle XIX la producció es concentrava al nucli de Sant Maure (i molt probablement ja passava al segle XVIII), concretament a l'actual plaça de la Petanca, a tocar de la Vinícola. De tota manera encara s'havia de realitzar un procés d'elaboració d'aquesta matèria primera que havia de ser molta. Inicialment cada adober s'ocupava d'aquest procés de forma individualitzada però a cavall dels segles XIX i XX aquests van mancomunar esforços amb la construcció del molí de l'escorça, que il·lustra aquest article, a Montbui. Aquí l'escorça acumulada a l'espai ja indicat anteriorment, es processava fins a elaborar-ne una fina pols alliberant al màxim els tanins que s'hi concentren, posteriorment s'ensacaba i es distribuïa entre els nous propietaris. Prèviament ja s'havia realitzat la subhasta que en fixava el preu.
La Guerra Civil va posar fi a l'activitat d'aquest molí, però serà el desenvolupament de la indústria quimica, que permet obtenir tanins de forma més barata i eficient que els obtinguts de l'escorça de pi, el que posarà fi a aquesta activitat.
