divendres, 30 de desembre del 2011

La indústria paperera

Molí del Marxantdones. Font: Diputació de Barcelona





























































































Una de les qüestions més desconegudes, i poc documentades, és la de l'aparició d'una incipient indústria paperera a finals del segle XVIII a Montbui. 
Tot i que els vestigis d'aquesta han, pràcticament, desaparegut; encara ens queda alguna mostra d'aquesta activitat industrial. 
Així sabem que cap a l'any 1780, Mateu Boix, industrial gironí, sol·licità permissos per a la construcció d'un molí paperer a la riba de la riera de Tous. Aquest molí s'acabà edificant, però diverses dificultats, com el poc cabal de la riera, el trencament de la resclosa construïda per garantir un subministrament mínim d'aigua, les males comunicacions i, sobretot, la manca de mà d'obra qualificada feren que el 1793 Josep Antoni Mateu (nou propietari del molí) dessistís de la fabricació de paper a Montbui.
Finalment, el molí es reconvertí en molí fariner, i ja al 1819 es transformà en una fàbrica de filatures, coneguda com la fàbrica del Molí de les Vídues o d'en Marxantdones, segurament per que emprava mà d'obra femenina en la seva pràctica totalitat. Aquesta activitat es va dur a terme fins el 1926, en que un nou aiguat malmeté les estructures hidràuliques del molí de forma gairebé irrecuperable.
La indústria paperera, va ser, doncs, a Montbui un intent efímer però que ha deixat la seva petita empremta.

dilluns, 12 de desembre del 2011

La capitalitat

Un dels episodis més polèmics, i que, de fet, encara avui encara cou, és el del canvi de capitalitat del municipi.
Com ja sabem, Montbui es configurà, al llarg del seu procés històric, en diverses entitats de població o nuclis. Entre aquests, trobem l'anomenat Nucli Antic (Santa Margarida), el Saió, el Coll del Guix, el Nucli Urbà (Sant Maure) i la Mallola, de recent formació.
Santa Margarida va nèixer a l'entorn de la capella de Santa Coloma i de la domus senyorial de Montbui al segle XIII, el Saió es desenvolupà a l'entorn del castell d'Oceió, a partir del segle X, i el Coll del Guix apareix i creix a partir del segle XV, moment en que ja trobem un cert urbanisme a l'actual nucli de Sant Maure. La Mallola, apareix com a urbanització a finals dels anys 70 del segle XX i és, si es pot dir així, un nucli "artificial".

Aquests nuclis van evolucionant i creixent (sobretot pel que fa a Santa Margarida) lentament i en funció dels creixements puntuals de la població. No serà fins a la segona meitat del segle XX que el nucli de Sant Maure experimentarà un important creixement poblacional. Cal dir, però, que aquest serà un creixement desordenat i que acabarà generant importants problemes i mancances.

Amb l'arribada de la democràcia es plantegen (o millor dit, es replantegen) una sèrie de qüestions importants. Una d'elles serà la de la proximitat dels serveis, i entre ells l'administració, als veïns. Si bé el nucli de població més important (en quant a pes demogràfic) era Sant Maure, l'Ajuntament es trobava al nucli de Santa Margarida. Així, el 1979 s'aprova el trasllat de la capitalitat al nucli de Sant Maure, no sense oposició, però complint la legislació vigent que permet ubicar l'Ajuntament, o bé en els nuclis històrics de les poblacions, o bé, en els nuclis més poblats d'aquestes.
Aquest canvi va ser finalment efectiu el 1980 i l'Ajuntament quedà instal·lat al carrer Escoles, posteriorment, es traslladà a l'edifici de la Vinícola on actualment hi té la seu.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Armes a Can Vilaseca

En el context de les guerres carlines, concretament durant la tercera carlinada (1870-1875), Montbui es convertí en un petit bastió carlí. Diem petit per què va ser territori carlí escassament durant un període de dues setmanes, coincidint amb les dues setmanes del juliol del 1873 que menaren a la captura de la vila d'Igualada per part de les tropes carlines.
Part del terme de Montbui es convertí en campament de les tropes carlines que forçarien l'assalt a Igualada i, setmanes després, un cop evacuada la població, també fou emprat com a campament per a les milicies liberals del Xic de la Barraqueta
És en aquest context d'enfrontament entre un món urbà marcadament liberal, progressista i en l'inici del republicanisme polític, i un món rural marcadament conservador i tradicionalista, en el que hem d'ubicar un petit episodi prou significatiu. 
Els partidaris del carlisme, un cop s'allunyen les forces militars regulars que ocupen el territori de manera intermitent, es posen en marxa grups d'insurgent més o menys organitzats, és a dir, petites partides o bandositats de guerrillers. A Montbui en tenim un bon exemple d'aquesta conflictivitat: el primer fa referència al decomís d'armes que es produeix al març del 1874 d'una forma completament casual. Mentre una petita força governamental es dirigia a Sant Martí de Tous pel camí del Coll del Guix per tal de dur a terme tasques de patrulla rutinària, a l'alçada de Can Vilaseca, interceptaren un mosso, acompanyat d'una mula, que els resultà sospitós. En donar l'alto al mosso aquest decidí fugir abandonant l'animal, un cop retingut aquest els soldats descobriren que anava carregat amb 50 mosquets. Part de la tropa donà caça el mosso i l'atraparen, cosa que féu que la tropa l'interrogués i trobés diversos amagatalls d'armes, bastant precaris, a Can Vilaseca. La totalitat de les armes trobades eren les que portava la mula però localitzaren, en un femer, l'amagatall de més armes que ja havien desaparegut.
Evidentment, tant les armes com la mula foren decomissats i el mosso detingut, i tots ells portats cap a Igualada. La ronda a Tous hagué d'esperar.

diumenge, 6 de novembre del 2011

Tous, un tros de Montbui

Aquest cap de setmana el nostre veí celebra la seva Festa Major, cal però, posar en relació alguns elements comuns de la nostra història. Vagi per endavant, bona festa major a tots els tousencs i tousenques!

La conquesta franca dels territoris que avui integren Montbui i Tous es dugué a terme l'any 880 de mans de Guifré I, dit el Pelós, comte de Barcelona. Però el territori quedà sense organitzar fins que l'any 960 ja s'esmenten els castells de Montbui i el de Tous, que queda integrat en el territori del primer, moment en que seran cedits al bisbat de Vic.
L'any 1023  és el moment escollit pel bisbe i abat Oliba per organitzar el territori de Montbui, incloent-hi el de Tous, i és per això que cedeix els castells de Montbui, Tous i Ocelló al levita Guillem de Mediona, encarregant-lo de la repoblació i millora d'aquests. 
L'any 1032 suposarà la separació definitiva dels temes castrals de Montbui i Tous ja que Guillem cedirà els castells de Montbui i Ocelló a un fill seu clergue, mentre que el castell de Tous retornarà a la jurisdicció del bisbat, que, al seu torn, el cedirà a un nou castlà que configurarà el casal dels Tous.


Per saber més sobre Sant Martí de Tous, seguiu l'enllaç 
.

dilluns, 19 de setembre del 2011

Jornades Europees del Patrimoni

Un any més arriben les Jornades Europees del Patrimoni. Durant el darrer cap de setmana de setembre el patrimoni obre les seves portes i apareixen racons que, normalment, es mostren tancats o, simplement, desapercebuts.
Enguany s'han preparat diverses activitats a Montbui que, tot seguit, passem a indicar.
Divendres 23 de setembre
21:00 a 23:00

Observació astronòmica a la Tossa. Amb la col·laboració de l'observatori de Pujalt i AstroAnoia.

Dissabte 24 de setembre
18:00
Visita guiada al Rec de Montbui. Ens trobarem a la Plaça Major des d'on iniciarem un recorregut pel rec i la seva història. Activitat d'unes 2 hores.

Diumenge 25 de setembre
10:30 a 14:00
Portes obertes a la Tossa de Montbui.
A les 12:00. Rondalles i llegendes de la Tossa.

13:00
Visita guiada a l'Ateneu Cultural i Recreatiu de Santa Margarida de Montbui.


dimarts, 13 de setembre del 2011

Canvis en la jurisdicció senyorial


Montbui es configurà com un senyoriu depenent de diverses cases nobiliàries durant bona part de la seva història. El primer detentor del domini senyorial sobre Montbui fou el bisbat de Vic, domini que fou cedit pel comte Borell II en el mateix moment de produïr-se la conquesta del territori de mans dels sarraïns. Aquest l'imfeudà primer a Guillem de Mediona (o d'Oló). Aquest domini útil del terme de Montbui s'anà traslladant entre diversos nobles fins a recaure en el casal de Cardona, això sí, sense que es perdés el domini eminent del bisbat de Vic
L'any 1318 el terme de Montbui torna, per primera vegada, al domini reial, domini que queda garantit en el privilegi del 1321 que concedeix l'infant Alfons. El 1322, però, i sota el pretext de l'ajuda oferta per Ramon Folc de Cardona en la conquesta de Sardenya a Alfons IV, el mer imperi sobre Montbui passa a la casa dels Cardona. Aquesta donació quedarà confirmada el 1375 per Pere III. Aquest és el moment en que creix la importància dels Montbui com a castlans i agents dels Cardona al territori.
Durant el segle XV, però, es produeixen diversos canvis jurisdiccionals sobre Montbui. Els agents dels Cardona, els Montbui, obtenen cada cop més protagonisme en l'administració catalana ocupant càrrecs a Sardenya, l'Aragó, el País Valencià, etc. i, el més important, entronquen amb una important família aragonesa, els Lanuza. 
La guerra civil catalana, que enfrontarà els partidaris de Joan II i la Generalitat, provocarà un nou canvi en la jurisdicció sobre Montbui. Si bé els Cardona, i amb ells els Montbui, es declaren partidaris de Joan II, la universitat montbuienca (això és la seva població) es declara partidària de la Generalitat, plantejant la inclusió del terme de Montbui al domini reial i, fins i tot, l'agregació del territori montbuienc a Igualada. Efectivament el 1462 es segrestarà la jurisdicció feudal per part de la Generalitat però la victòria de Joan II el 1472 revertirà la situació a estadis anteriors, amb un petit canvi, els Montbui s'han convertit en importants consellers dels Trastàmara i poden reclamar el mer imperi sobre Montbui, com efectivament faran.
No serà, però, fins els segle XVII que es produirà un nou canvi jurisdiccional pel que fa a Montbui. Així, l'any 1633 es fa la compravenda dels drets senyorials entre els Cardona i els Lanuza (hereus dels Montbui), posant fi, d'aquesta manera, al domini senyorial dels Cardona.
El domini dels Comtes de Plasencia serà efectiu fins a la Guerra de Successió, moment en el que Joan de Lanuza es mostrarà partidari de la causa austriacista, com ja vàrem explicar anteriorment. Aquesta opció, però, davant de la derrota de Carles d'Àustria suposa que el domini sobre Montbui sigui segrestat, novament, per la jurisdicció reial entre 1716 i i el 1727, moment en que aquests drets retornaren al casal dels Lanuza.
Finalment, els drets dels Lanuza passaren als Rabassa-Perellós, marquesos de Dos Aguas el 1769, que els detentaren fins a l'abolició del feudalisme durant el segle XIX.

divendres, 12 d’agost del 2011

Del nom del municipi

No pretenc, ara iniciar una polèmica, aquesta, no obstant, existeix i ve marcada per la realitat geografica que caracteritza el municipi de Santa Margarida de Montbui, nom oficial però mancat de precissió geogràfica, identitària i, fins i tot, històrica.
Si ve des del segle XVII aquesta és la denominació del que, fins els anys 80 del segle XX, era el nucli més important del municipi i també el que en tenia la seva capitalitat, cosa que va fer que s'oficialitzés el nom Santa Margarida de Montbui aquesta no és la denominació que millor defineix el municipi de Montbui, tampoc els seus habitants s'hi senten identificats, parlant de si mateixos com a montbueincs i montbuienques (la santa, desapareix). Així mateix, el canvi de capitalitat també podria haver dut a un canvi de denominació del municipi, cosa que hagués acabat de crispar uns ànims, per altra banda, ja prou alterats, però aquesta és una altra història, centrem-nos, doncs, en el tema toponímic.
Així veiem com la primera referència que trobem de Montbui, l'any 936  fa referència al castrum Monteboino, això és, el castell de Montbui, cosa que engloba també el territori que l'envoltaba ja que parlem, sempre, d'un castell termenat on també s'incloïen el castell d'Ocelló i el de Tous (aquest fou separat del terme de Montbui vers l'any 1000).
No serà fins el segle XIII que apareixerà el nom de Santa Coloma de Montbui, concretament l'any 1236 en què Francesc de Montbui ja s'intitul·la senyor de Sancta Columba de Monteboino, nom original i primerenc de l'actual Santa Margarida que pren la seva denominació de la capella de Santa Coloma.
Posteriorment, ja a inicis del segle XVII el poble torna a canviar de nom i pren el definitiu de Santa Margarida. El fet, però, pot sembla anecdòtic però explica molts dels aspectes propis del feudalisme. Així s'explica que, mentre es feia la construcció de la nova església, sufragada en bona part per la universitat montbuienca, els fons es van esgotar, cosa que va fer entrar el patrocini dels comtes de Plasencia i, més concretament, el de Margarida de Lanuza, Homs i Montbui que, a canvi de pagar les obres (segurament el mecenatge fou important) demanà que es consagrés el temple a la seva santa patronímica.
Aquest és el nom que perdurà fins l'any 1937, moment en que s'oficialitza el canvi de nom i el poble, en referència a la quantitat tant  important de fonts que conté, passa a anomenar-se Aigüesbones de Montbui. 
Finalitzada la guerra, torna a recuperar l'antic nom de Santa Margarida, per bé que castellanitzat en Santa Margarita de Mombúy (o diverses variants més o menys semblants a Montbui).

Com podem veure, una part ha donat nom al tot, però hi ha un element que continúa present al llarg del temps i immutable: Montbui. Potser, i només potser, seria hora de "reparar" aquest "error" i recuperar la denominació més antiga del municipi i deixar-ho en Montbui, simplement. Això permetria per altra banda dotar de major personalitat alguns dels seus nuclis ja que ni Nucli Urbà ni Nucli Antic, estrictament parlant, volen dir res. A això cal sumar el fet que els altres Montbui existents a Catalunya ho son en funció de l'original, el Montbui anoienc, el nostre.

dimarts, 19 de juliol del 2011

Montbui de llegenda (IX): L'hereu Vilaseca

Una de les masies més importants del terme de Montbui és cal Vilaseca, situada als peus de la Tossa, al peu del camí del Coll del Guix s'alça el casalot dels Vilaseca, la família que juntament amb els Alemany es repartiren bona part dels terrenys agrícoles montbuiencs. La importància d'aquests dos casals fou tal que la trobem ben representada a l'esglèsia de la Tossa, on trobem dues tombes, una per a cada família, a l'actual capella de la Mare de Déu de Gràcia. Amb aquesta finalitzem la sèrie de llegendes montbuienques que vàrem iniciar fa unes setmanes.
Explica la llegenda, però, i com tot el que creix ha de minvar, que can Vilaseca fou encara molt més rica del que alguns es pensen. A començaments del segle XIX (diuen) els va nèixer als Vilaseca un hereu bastant maldestre i que va resultar estar més preocupat a viure bé que per a treballar. Ocupant-se molt poc de les terres, més aviat el justet, i veient la riquesa que ja tenia, expliquen que un bon dia, passejant per les terres del mas, un pà rodó caié de la sella del cavall només sortir de la casa. L'amo, enlloc de descavalcar i recollir-lo es girà i cridà, despectívament: "Roda avall, que a Can Vilaseca mai has de faltar!".
Des d'aquell dia, però, les coses deixaren d'anar bé al mas. Les males collites se succeien una darrera l'altre i aviat l'amo tingué més deutes que beneficis, cosa que va provocar la ruina dels Vilaseca i l'esquarterament del patrimoni.

dimecres, 13 de juliol del 2011

El llinatge dels marquesos de Dos Aguas

Els darrers detentors dels drets feudals de Montbui foren els marquesos de Dos Aguas, fins ben entrat el segle XIX. Aquests heretaren els drets feudals i títols dels comtes de Plasencia, la família Lanuza, que prèviament havia emparentat amb els Montbui, a mitjan segle XV. 
Us deixem, sota aquestes línies, un petit arbre genealògic d'aquests llinatges.

En color taronja trobem els comptes de Plasencia, en verd els marquesos de Dos Aguas i, finalment, en blau, els hereus d'ambdues distincions.
 

dilluns, 4 de juliol del 2011

Montbui de llegenda (VIII): La Font del Moro

Als peus de la Tossa, ben a prop de l'antic mas de can Bisbal trobem una de les fonts més importants de Montbui: la font de Can Bisbal. Aquesta, però, és coneguda per altres noms entre els que destaquen la Font del Salvatge o del Moro.
Aquesta diversitat de denominacions també emmascara una multiplicitat de llegendes. Una d'elles, la que fa que aquesta font prengui el nom del salvatge ens explica que el senyor cristià del castell, en veure's forçat a abandonar el castell s'hi refugià vivint com un salvatge i hostigant els viatjers que hi passaven a la vora. Segons mossèn Amadeu Amenós, a l'interior de la font hi ha una pedra, en forma humana, que recorda a aquest salvatge.
Una altra versió diu, però, que aquesta font probeïa d'aigua unes basses (de fet, alimenta una bassa de rec situada just davant seu) que el senyor àrab del castell, feia servir de bany. Quan el castell fou recuperat pels cristians, el senyor moro s'hi refugià, potser convertint-se en el "salvatge" de la llegenda.


La font del Moro, o de Can Bisbal, és una de les moltes que trobem al terme de Montbui i de la única que tenim referències llegendàries. Aquestes però, ens remeten a uns usos bastant normals de l'aigua, la seva importància i valor i, sobretot, a la capacitat del bosc d'amagar aquells que volen allunyar-se de realitats que els hi son desfaborables.

dilluns, 27 de juny del 2011

Montbui de llegenda (VII): El color de les parets del castell

Les parets del castell de Montbui mostren un lleuger tint vermellós. Això és degut a les característiques de la pedra i de l'argamassa, feta a partir de les argiles de la mateixa Tossa. Hi ha però, qui en dòna una altra d'explicació. Mentre es construia el castell es va produir un any de gran secada i la quantitat d'aigua, ja escassa a la Tossa de sempre, es va veure molt limitada i calia reservar-la per a les persones i els animals. Així doncs, aquest líquid no es podia fer servir per a l'argamassa necessària per a la construcció de l'edifici. 
Es produí la circumstància, però, que l'any anterior havia proporcionat una collita excepcional de raïm i, per tant, hi havia un gran excedent de vi. El senyor del castell, veient que les obres no acabarien mai va creure que, si no hi havia aigua, bo seria el vi i així va ser com va donar ordre de pastar el morter amb vi, cosa que va tenyir els murs de vermell.

En aquesta llegenda veiem alguns elements interessants. Per tal d'explicar diversos fenòmens reals hom ha entrelligat un relat interessant. Si bé és cert que la construcció del castell de la Tossa fou un procés costós i lent no es pot atribuir només a determinades condicions climàtiques (de fet, les èpoques de secada son bastant comunes al clima mediterrani), si no més aviat caldria buscar-ne la causa en necessitats financeres. Així mateix, aquesta llegenda també introdueix l'element del vi, produït a Montbui des de l'antiguitat. Bona part dels drets feudals i de la renda montbuienca procedien de la producció vitivinícola, però aquesta serà molt més rellevant encara a partir del segle XVIII, moment en el que, de ben segur, es comença a perfilar aquesta llegenda.

dimecres, 22 de juny del 2011

Montbui de llegenda (VI): El camí subterrani

Aquesta és una de les llegendes que més versions presenta. Bàsicament, es diu que entre el castell de la Tossa i la Casa Gran existeix un túnel que connecta els dos espais i que aquest servia tant als senyors de la Tossa per marxar en cap de setge del castell i sortir a la plana, sans i estalvis, com per fer el camí en sentit contrari i, sobretot, amagar algun tresor. Una altra versió també ens indica que en un punt determinat del recorregut (sense concretar-ne el punt exacte) es troba un bou d'or, l'antiga imatge divina dels ibers pagans que habitaven la Tossa segles enrere.

Aquesta, com moltes d'altres, és una llegenda que veiem repetida en diversos indrets de la geografia catalana i aplicada a tantes altres fortalesses medievals. La realitat és, però, molt menys romàntica. No existeix (o com a mínim no s'ha localitzat) una connexió física entre el castell de la Tossa i la Casa Gran. Ara bé, si podem parlar d'una connexió històrica entre aquests dos centres de poder feudal. Al segle XIII, les funcions defensives i fiscals del castell de la Tossa quedaren obsoletes amb el desenvolupament del nucli de Santa Coloma de Montbui, és en aquest moment en que els castlans montbuiencs decideixen traslladar-se al pla i construeixen la domus de Montbui configurant-se, així, una connexió política i econòmica entre el castell i la Casa Gran. Per cert, en aquest palau s'hi va construir un celler que la veu popular fa l'inici del camí subterrani però no és res més que això, un celler.

dilluns, 13 de juny del 2011

No renegueu

Durant els darrers anys del segle XIX, emmirallant-se en els corrents del puritanisme i el conservadorisme britànics (allò que s'anomenà, posteriorment el victorianisme) es desenvoluparen corrents de pensament propers a l'Església i als sectors polítics conservadors que volien influir en el desenvolupament de la societat i, fins i tot, modificar-ne algunes de les pautes de comportament. Així doncs, un dels objectius fixats per aquests sectors va ser la manera de parlar de determinats col·lectius i persones. En cap cas ens referim a l'idioma emprat si no a l'ús de determinades paraules i per a ser més concrets, els renecs, insults i paraules malsonants.

Així, durant els anys 80 i 90 del segle XIX comencen a apareixer enrajolats com el que aquí us presentem, que podem trobar en una de les façanes de la torre de l'Espatlleta. Aquests se solien situar en camins carreters, buscant els emplaçaments estratègics (sovint cruïlles, revolts o espais d'una especial dificultat) i tenien com a objectiu principal el col·lectiu de carreters i traginers, reconeguts per la quanitat i qualitat dels renecs que podien arribar a fer servir en determinades ocasions.

Cal dir, però, que ha sigut una sorpresa trobar una peça d'aquestes característiques a Montbui ja que sabem de l'existència d'un màxim de 5 peces similars a aquesta a tot Catalunya. Una d'elles, de fet idéntica, es pot veure a la ciutat d'Igualada, al carrer Nou.

dijous, 9 de juny del 2011

Montbui de llegenda (V): La venjança de les dames mores

Segons es narra a la Crònica dels Comtes de Barcelona, l'any 723, el castell de Montbui es trobaba en possessió dels àrabs. En aquest context, però, una sèrie de dames mores havien estat ultratjades pel que era l'Alcaid de la fortalessa i juraren venjança en contra d'aquest. 
Així es posaren en contacte amb les forces cristianes que assetjaven el castell i planejaren un ardit. D'aquesta manera elles s'encarregaren de donar mort a l'Alcaid i, fins i tot, a la guàrdia del castell. Finalment donaren pas franc a l'exèrcit cristià que ocupà el castell derrotant les darreres forces musulmanes que l'ocupaven.

Tot i la versemblança de la llegenda, ja que sovint els conflictes armats es resolen per traicions o estratagemes semblants al narrat, trobem una important incongruència amb la història. La primera menció que trobem del terme de Montbui es remunta a l'any 936, i encara no existia el castell. Aquest fou edificat al llarg del segle X i no és fins l'any 1003 que podem afirmar que el castell ha sigut completament edificat.

divendres, 3 de juny del 2011

Un forn de ceràmica a Montbui

La setmana passada, durant les obres de cimentació del futur centre cultural de Montbui, MontÀgora, es va localitzar un forn de ceràmica que, segons els responsables dels treballs arqueològics (Arqueociència SL), es podria situar entre els segles XVIII i XIX.
L'excavació d'aquesta troballa ja ha finalitzat sense afectar al desenvolupament de la obra que va traslladar la seva activitat principal a altres espais del solar.

dimecres, 1 de juny del 2011

Montbui de llegenda (IV): El salt de la Donzella

El Salt de la Donzella es troba situat a la punta nord de la Tossa de Montbui i es configura com un mirador privilegiat sobre la Conca d'Òdena, oferint una perspectiva, gairebé única, d'Igualada, el nucli de Sant Maure de Montbui, Vilanova del Camí i Òdena, a més a més de permetre'ns alvirar fins i tot alguns cims del Pirineu.
Aquest espai, és clar, es presta a generar llegendes com la que ara us explicarem. També és conegut com el Beneïdor, ja que des d'aquí es feia la benedicció del terme durant el salpàs montbuienc.

Diu la rondalla que, durant la Reconquesta, en una de les moltes ràtzies sarraines que passaren per Montbui una pastoreta, no se sap ben bé per què, no tingué temps de refugiar-se al castell. Així, mentre intentava arribar a la torre un moro li sortí al pas, barrant-li la via de fugida. Les intencions d'aquell home es manifestaren en la seva fesomia i la jove, tement perdre la virtut més que la vida, se n'allunyà en direcció a la singlera.Veient que no podria fugir de l'encalç d'aquell homenot, s'encomanà a la Mare de Déu i als Sants i saltà muntanya avall, escollint perdre la vida abans que la virginitat.

Fins aquí la llegenda, maca oi? Però que hi podem trobar de cert? Poca cosa, com sempre. De salts i punts en que aquests es produiren en trobem a molts castells catalans, potser el més important sigui el de Siurana on es fixa la llegenda del Salt de la Reina Mora*. Aquestes rondalles intenten donar un cert valor a espais singulars però tenen un valor moral i religiós més important ja que sovint van lligades a fets en els que hi ha algun tipus d'intervenció divina. 
Així mateix, no hem de descartar la possibilitat de que aquests contes intentin advertir sobre un perill ja bastant evident i que, fins i tot, facin remembrança d'algun accident ocorregut anteriorment, com bé podria ser el cas del Salt de la Donzella.

* CATALÀ I ROCA, P., Llegendes de castells catalans, Rafael Dalmau Ed., Barcelona, 1994

dimarts, 31 de maig del 2011

Troballa arqueològica al nucli de Sant Maure

Ja fa un parell de mesos que s'han iniciat les obres per a la construcció del complex cultural MontÀgora i, com sempre que es realitza un treball d'aquestes característiques, les obres han implicat un important moviment de terres. Aquests treballs, però han posat al descobert el que de moment s'ha identificat com un forn de ceràmica. Encara no disposem de suficients dades per comentar en profunditat la importància d'aquesta troballa però sabem que ja hi ha un equip d'arqueòlegs treballant-hi per tal d'obtenir la major informació possible. 
Com sol passar en aquests casos, les obres de construcció del complex cultural s'han aturat mentre no s'acabin els treballs d'investigació.

dilluns, 30 de maig del 2011

Montbui de llegenda (III): Els bous de les banyes flamejants

Aquesta és, sens dubte, la rondalla més coneguda sobre Montbui i sobre el castell de la Tossa, tant que s'ha fet servir per justificar el propi topònim de Montbui. Com sempre, primer la rondalla i després veurem que hi ha de veritat.
En temps del moros el castell de Montbui era ocupat per aquests i els habitants de Montbui ocupaven la plana (hi ha versions que parlen dels habitants d'Igualada) éssent amenaçats constantment pels ocupants del castell. Sense forces suficients per atacar i ocupar el castell els cristians s'empescaren una estratègia per enganyar els ocupants del castell. Com que ha Montbui hi havia molts bous, lligaren a les banyes d'aquests teies enceses i en una nit sense lluna els atiaren muntanya amunt, acompanyant-los del so de diversos timbals. 
Els alarbs, creient que els atacaba una gran host decidiren marxar abans de caure presoners, o morts, cosa que permeté als cristians senyorejar-se de la fortalesa.

En aquesta llegenda trobem diversos elements que ens en fan desconfiar. El primer és la inconcreció dels protagonistes: van ser cristians de Montbui i d'Igualada els que conqueriren el castell?, el segon el trobem en el fet que aquesta llegenda es repeteix per a diversos castells, entre ells el castell de Montbui de Bigues i Riells i també per al castell de Claramunt.
Un altre aspecte a tenir en compte és el de la existència de bous a Montbui, ja que tot sembla indicar que els bòvids, ni domèstics ni salvatges, tingueren mai una gran presència al terme montbuienc.
Finalment cal situar la llegenda en un determinat context històric. Sabem que el castell de Montbui forma part d'una xarxa defensiva fronterera o limes ja fixada l'any 936. També sabem que fins l'any 1003 es produeixen ràtzies que afecten els territoris de la Conca d'Òdena. El que no succeeix, però, és que es produeixi una ocupació, més o menys permanent de cap fortalesa. Així doncs, si no hi ha cap pèrdua dels castells per part dels cristians, com els poden recuperar aquests, amb estratagemes o no?

dilluns, 23 de maig del 2011

Montbui de llegenda (II): El bou d'or

Segons conta la rondalla, durant l'antiguitat al cimal de la Tossa de Montbui es trobaba instal·lat un temple pagà, possiblement iber, on aquest poble donava culte a una divinitat que prenia la forma d'un bou d'or. D'aquest fet se'n desprén doncs, des de temps immemorials el nom de Montbui: la muntanya del bou.

Fins aquí una de les moltes llegendes que intenten explicar l'orígen del nom de Montbui. Anem a analitzar una mica més aquesta rondalla.
Si bé no tenim dades concretes de la presencia ibèrica al territori montbuienc sí podem afirmar que el terme municipal aixoplugà, en moments puntuals, poblacions durant el paleolític i el neolític, cosa que podria donar-nos pistes sobre un possible poblament que podriem anomenar ibèric com a mínim fins el segle I a.C., moment en el que es data la vilae del camp de la Torra. 
La Tossa, com a lloc elevat podria haver estat escollida per a la construcció d'un oppidum ibèric però la falta de prospeccions arqueològiques que ho confirmin només ens permet elaborar una hipòtesi en aquest sentit. Per altra banda, sabem que el poble identificat com a lacetà (els ibers establerts a bona part de la Catalunya central) tendiren a establir-se en habitats dispersos construits amb materials peribles. És molt probable que la Tossa fos, alhora, un centre de culte (en aquest sentit la llegenda no aniria gaire desencaminada) i també un espai d'intercanvi comercial.
Una altra història és el suposat bou d'or. Sabem que la religió protoibérica es basaba en el totemisme (això és, la identificació d'una comunitat amb un avantpassat comú, que normalment és un animal), cosa que fa plausible que el bou fos l'animal totèmic d'un clan determinat ubicat als voltants de la Tossa; la inexistència de grans bòvids al territori, però no ajuda a creure gaire en aquesta possibilitat.
Per altra banda, la major part d'aquestes llegendes i rondalles s'elaboren al segle XIX, seguint corrents romàntics i historicistes, però també influenciades per la religió. Així, no seria extrany que originalment el bou d'or fos, simplement, el vedell d'or, paradigma del paganisme present al llibre bíblic de l'Éxode.

divendres, 20 de maig del 2011

Montbui de llegenda (I)

Sovint s'han fet servir les rondalles i les llegendes per explicar alguns dels passatges o episodis de la història dels pobles . Sovint aquestes llegendes i rondalles s'allunyen moltíssim de la veritat històrica però a l'hora ens permeten fer una aproximació a realitats passades i son una eina per a descobrir aquestes veritats ja oblidades.
Durant les properes entrades analitzarem les llegendes més conegudes al voltant de Santa Margarida de Montbui, moltes d'elles centrades en el nucli original d'aquesta població, és a dir, la Tossa, des d'una perspectiva històrica. 
Així analitzarem les següents llegendes:
- El bou d'or de la Tossa
- Els bous de banyes flamejants
- El salt de la Donzella
- La venjança de les dames mores
- El camí subterrani
- El color de les parets del castell
- La Font del Moro
- L'hereu Vilaseca

Totes elles recopilades per Antoni Moncunill a l'obra Llegendes de la comarca d'Anoia.

dilluns, 28 de març del 2011

I l'electricitat va arribar a Montbui

Santa Margarida de Montbui té el desconegut privilegi de ser un dels primers municipis electrificats de Catalunya. L'arribada de l'electricitat a Montbui es produí l'any 1909 amb la instal·lació d'una subestació eléctrica que encara avui dòna servei. En aquells moments, com ara, aquesta subestació era necessària per garantir la potència elèctrica generada a les valls pirinenques i que era transportada, sobretot, cap a la ciutat de Barcelona, cosa que va permetre que ja en aquells anys s'estengués la xarxa elèctrica a Montbui, no només permetent un dels primers enllumenats públics de Catalunya si no que moltes de les llars montbuienques gaudissin ja de l'electricitat, utilitzada, sobretot per a la il·luminació. 
Així mateix, l'arribada de l'electricitat va provocar diversos fenòmens gens menyspreables. El primer va ser el fet que va permetre la electrificació de la indústria montbuienca, un altre fenòmen interessant que es va generar va ser una primera onada immigratòria que tot i reduïda numèricament era prou important a nivell qualitatiu ja que la nova instal·lació va atraure sobretot professionals d'altres contrades d'Espanya i de la mateixa manera va estimular a la formció de molts montbuiencs.
Un altre efecte de la instal·lació d'aquest equipament va ser l'arribada del telèfon, ja plenament implantat a la dècada de 1920, tecnologia necessària per al bon funcionament de la subestació.

La subestació elèctrica, avui

dilluns, 21 de març del 2011

L'escut del benefici de Sant Josep

Una de les poques peces heràldiques amb tradició històrica que resten a Santa Margarida de Montbui és l'escut del benefici de Sant Josep. Aquesta peça es pot trobar reproduïda a la façana de Cal Beneficiat i també al quadre de la "Mort de Sant Josep" situat a la capella de Sant Josep de l'església parroquial de Santa Margarida.
Es tracta d'un escut quarterat en el que tant el primer camp com eñ quart és de gules i hi trobem una mà d'or, en el segon i tercer camps hi apareixen sis faixes onades d'argent sobre un camp d'atzur. Tot ell timbrat per un capell i borla eclesiàtics de sable, corresponents a la dignitat d'ardiaca.
Aquest benefici eclesiàstic es troba institutït ja al segle XV (pel que sembla indicar la reproducció d'aquest escut en el ja dit quadre de la mort de Sant Josep) i a més del privilegi d'obtenir residència al poble (Cal Beneficiat) i una bona part del delme també implicava determinades tasques per al seu detentador com podien ser ocupar-se dels diversos tocs de campana propis de la litúrgia i tenir bona cura del cementiri i l'església.

Aquest escut, sobretot pel que trobem representat en els seus quarters segon i tercer, ha sigut confòs i atribuit sense cap base científca als marquesos de Dos Aguas, darrers posseidors de la dignitat senyorial de Montbui a partir del segle XVIII però, tal i com indica la data inscrita a l'escut petri de cal Beneficiat (1628) així com la datació de la pintura de la "Mort de Sant Josep" (1415), ens indiquen que no el podem atribuir als Rabassa i Perellòs de cap manera i difícilment al casal dels Lanuza o els Montbui a no ser que parlem de línies col·laterals, però això és especular ja que, de moment, no podem fer una atribució d'aquestes armes a cap persona o llinatge concret.

dilluns, 14 de febrer del 2011

El post de metralladora del Pi

Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) Montbui va patir diversos esdeveniments que la van trasbalsar, tals com les incautacions de l'Ateneu, l'església i Cal Guarro, així com l'arribada, a partir del 1937 de refugiats de guerra. 
Tot i això, no es descuidaren certs preparatius necessaris per a la defensa militar davant de l'avanç de les tropes feixistes. El primer va ser la voladura dels diversos ponts, que venint des del Penedès i l'Alt Camp sobretot, permeten l'accés a Montbui i obren via cap a Igualada. Així es destruïren (o més ben dit, s'acabaren de destruir) els ponts del Sanahuja i de cal Mateu. 
De la mateixa manera, s'instal·là un post de metralladora a la muntanya del Pi, fet que recuperà l'emplaçament privilegiat com a post militar. Així, des de maig del 1938 i fins a la retirada de les tropes del tinent Líster (el febrer del 1939) l'accés a Igualada des de l'actual nucli de Sant Maure estava defensada des del Pi, com ja ho va estar durant bona part del segle XIX.

Tot i que la ubicació d'aquesta peça d'artilleria no està prou clara al cim del Pi trobem les restes d'una estructura quadrangular, construida amb pedra i morter i que presenta restes de paviment de rajola. Aquest podria haver estat, amb tota probabilitat, l'emplaçament del post defensiu.


Estructura que, possiblement, fou emprada com a post de metralladora. Al fons, ubicació del Fort d'Isabel II o del Pi.



dimecres, 12 de gener del 2011

Presentació del mapa del Patrimoni de Montbui

Aquest vespre, i dins de la programació de la Festa Major d'Hivern (Festa de Sant Maure) de Santa Margarida de Montbui es presenta el tant esperat mapa del Patrimoni Cultural i Natural de Montbui.
Aquest és un treball que ha realitzat la Diputació de Barcelona i que s'ha de convertir en una eina per a poder gestionar el nostre patrimoni a més a més de promocionar-lo.
L'acte de presentació es durà terme al Centre de Serveis del Nucli Antic (Anselm Clavé, 5) a les 19:30.


Podeu consultar el Mapa del Patrimoni fent click aquí.