El Rec de Montbui és una estructura hidrològica construïda a partir del segle XIII sota el patrocini de la família Montbui, antics castlans del castell de Montbui (la Tossa) i, a partir d'aquest moment, habitants en la nova domus de Montbui.
L'objectiu dels més de 2 km de recorregut del rec (en els seus diversos ramals) era el de configurar un espai irrigat que permetés la creació d'un espai d'horta, aprofitant i canalitzant les aigües del torrent Garrigosa.
Tot i que les primeres mencions al rec les trobem a partir del segle XIV i la primera organització del rec, a través d'una comunitat de regants, es documenta al segle XVII no és agosarat afirmar que aquesta estructura apareix al segle XIII, com a mínim.
Diversos son els factors que ens hi duen a pensar-ho. El primer, és la ubicació de la capella de Santa Coloma i, dins de la seva sagrera, la construcció de la domus de Montbui (l'actual Casa Gran), ambdues edificacions configuren, doncs, el centre del nucli del lloc de Santa Coloma de Montbui i s'ubiquen, també d'una manera estratègica controlant el camí de la Llacuna, una via d'origen romà que comunica espais relativament allunyats com poden ser Manresa i Vilafranca del Penedès des de temps antics i que, a més, és l'únic punt d'accés, des del Penedès, als territoris de l'antic comtat de Manresa.
D'aquesta manera també es controlava l'accés a l'aigua, un dels privilegis documentats dels senyors de Montbui, que exercien el control sobre aquest recurs no només al seu terme castral si no també a la veïna vil·la d'Igualada on controlen part dels drets del molí de l'Abadia, cosa que fa que els Montbui també promoguin la construcció (i control) del famós rec igualadí.
Com podem veure en el mapa adjunt, el rec es desenvolupà en diversos ramals que distribueixen l'aigua per tot el nucli de Santa Margarida. El primer ramal secundari era el que havia de proveir d'aigua a la parròquia, privilegiada amb el permís d'instal·lar una bassa ja al segle XIV. El següent ramal és el que duu l'aigua fins a la finca de Cal Guarro, com a mínim des del segle XV i que, possiblement, va ser la primera en instal·lar una bassa dins del pati, molt probablement sense el permís, però tampoc l'oposició, dels barons de Montbui. Circumstància que va afavorir la proliferació de bases en tot el recorregut del rec.
El darrer ramal és el que distribueix l'aigua del rec cap els horts situats a tocar del camí homònim i que es correspon amb el desenvolupament urbà del segle XIX.
Aquests dos darrers ramals parteixen de la bifurcació situada a la cruïlla entre els carrers de Sant Magí i Sant Roc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Es pot dir de tot, però sigueu respectuosos.