El Rec

Un dels elements més característics de Santa Margarida de Montbui és el rec. Aquesta infrastructura hidrològica aprofita l'aigua del torrent Garrigosa (del que ja hem parlat anteriorment) i trasllada l'aigua al llarg de tot el nucli de Santa Margarida, omplint diverses basses en el seu recorregut i regant la major part dels horts del terme. El seu recorregut,de més de 5,5 km, arriba fins a la Casa Gran on omple dues grans basses, utilitzades en el seu temps per a regar l'hort del palau, la neteja de la roba (en els safarejos instal·lats a tal efecte) i el consum ordinari.

Aquesta circumstància feia que es considerés que la construcció del rec va anar a càrrec dels Comptes de Plasència al segle XVII , moment de major presència de la casa de Lanuza al nostre poble.

La realitat, però, és una altra i ens ho indiquen diverses pistes. La primera menció al rec data dels segle XIV, aquest és un element comunal no subjecte a restriccions ni fiscalitzat pels senyors de Montbui que s'ha de mantenir (no construïr) per part de tots els usufructuaris (això vol dir la pràctica totalitat dels veïns de Montbui) cosa que ens fa pensar en una existència prèvia de l'estructura, que segurament fou ampliada i modificada al segle XVII i amb posterioritat.

També la creació de la primera Comunitat de Regants, ja al segle XVIII, ens indica d'una manera prou evident la titularitat "pública" d'aquest equipament.

Tram del Rec al Camí Vell de la Llacuna

Tram del Rec al nucli de Santa Margarida, a l'esquerra de la imatge es pot observar una de les nombroses basses que aquest omple.

Estructura per desviar el rec principal cap als ramals secundaris. La cronología d'aquesta es podria correspondre al segle XV.

El riu, els torrents i les fonts (II)

Vàrem iniciar aquesta sèrie, que finalitza avui, amb una entrada en la que parlàvem dels rius i torrents i deixàvem les fonts per a properes intervencions.

Cal doncs, parlar ara de forma exclusiva de les fonts del terme de Montbui.

Hem de parlar, doncs de dos tipus de fonts diferents: les fonts que anomenarem fonts rurals, que es troben fora dels nuclis habitats, i les fonts urbanes. Començarem per aquestes si bé la diferència és, en certa manera, artificial.

Fonts Urbanes

Entre aquestes hem de diferenciar les que es troben als nuclis de Santa Margarida i el de Sant Maure.

Al nucli de Santa Margarida és on trobarem més fonts, aquí podrem identificar les fonts de Ca la Macària, de Sant Roc, de Sant Magí i de Nostra Senyora de Gràcia. També existiren pous importants com el de Cal Bas, avui desaparegut.

Al nucli de Sant Maure destaquen la font de Can Rafeques, actualment inserida dins de la bassa de l'Artés i la Font del Barri del Pi.

Fonts Rurals

Entre les fonts rurals, gairebé impossibles de catalogar, destacarem les més conegudes.

Aquestes són la Font del Bufó, en un estat deplorable d'abandonament, la Font del Sanahúja que marquen l'inici i el final del Nucli de Santa Margarida. També destaquen la Font de Cal Bisbal, la Font del Llop o del Salvatge, la Font del Pagna (a la finca de Can Vidal) i la Font Trobada.

Totes aquestes fonts, i fins a una trentena més de diferent entitat, tenien el mateix objectiu, garantir el subministrament d'aigua d'ús domèstic, i en menor mesura, per al regadiu.

El Saió (II)

El desenvolupament del nucli del Saió fou lent i pràcticament immutable en el temps. Al segle XVII, i degut a la fragilitat del terreny, es va haver de reconstruir pràcticament l'església de Sant Pere, que a partir d'aquell moment va canviar la seva advocació per l'actual de Santa Anna.

Aquest, però, no fou l'únic canvi produït al nucli més petit del terme. Les característiques dels terrenys de la banda nord-oest de la Tossa i, sobretot, la distribució de la propietat; afavoriren que, des del segle XV apareguessin nombrosos masos aïllats que dominaven grans extensions de terra, dedicades, sobretot, a la producció cerealística. D'entre aquestes cal destacar Can Vilaseca i el futur nucli del Coll del Guix. Aquest, originat a partir d'un unic mas Can Bartrolí, aparegut a inicis del segle XV, aquest es va anar configurant com un nou nucli i l'any 1917 es dotava d'un espai associatiu: la Unió Recreativa del Coll del Guix, que feia la competència a l'Ateneu Agrícola del Saió. Avui desapareguts.

Seria difícil fer un recorregut exacte per les vicissituds d'aquests dos nuclis, diferents però molt semblants, a més hauriem de parlar de les nombroses masies i nuclis aïllats que, en determinats casos, aquestes generaren.

Per a això és recomanable la lectura de Santa Margarida de Montbui. Retalls d'història del poble i els seus barris de Josep Casanellas.

El riu, els torrents i les fonts (I)

Un dels aspectes més interessants de la geografia montbuienca i que han marcat la seva història (fins i tot pel que fa a la seva toponímia) ha sigut l'existència de nombrosos torrents i encara més fonts.Amb aquesta entrada farem un inventari dels torrents i fonts més coneguts, per bé que en podriem esmentar moltes més.

El riu Anoia, la façana nord

Ja hem vist amb anterioritat com el riu Anoia es configura com el límit nord del terme municipal i el separa de la ciutat d'Igualada. El riu, a més a més, també és el destí dels torrents i rieres que desenvolupen el seu recorregut pel terme de Montbui.

Torrents i rieres

Entre els nombrosos torrents i rieres hem de destacar els següents:

Riera de Tous: neix a Sant Martí de Tous i flueix separant els termes de Montbui i Tous i entre els nuclis del Saió i la Mallola, desenvocant finalment en el riu Anoia. Les seves aigües foren aprofitades per a la instal·lació de molins fariners i paperers.

Torrent Feliu: el de més llarg recorregut pel terme, neix als encontorns de ca l'Amigó i segueix el seu curs de sud a nord fins a trobar-se amb la riera de Tous, una mica abans de que aquesta desemboqui a l'Anoia.

Torrent Torres: també conegut com el Torrent de les Bruixes, neix als peus de la Tossa i és el principal responsable de la formació dels "badlands" o xaragalls provocant l'erosió de les toves margues, amb el seu curs sec durant pràcticament tot l'any ha estat canalitzat i desviat en diversos punts, per bé que el seu curs natural el porta a travessar el nucli de Sant Maure.

Torrent Garrigosa: part importantíssima de la façana sud del municipi, transcorre paral·lel a la serra de Miralles-Queralt. Pràcticament mai es queda sec si bé el seu cabal descendeix considerablement en els mesos més secs de l'any. Fortament aprofitat per l'èsser humà és d'aquest torrent que es va fer la captació, al segle XV, de l'aigua que transcorre pel rec que rega les hortes del nucli de Santa Margarida. També a les seves ribes s'instal·laren diversos molins.

Desemboca també al riu Anoia però ja dins del terme municipal de Vilanova del Camí.

Les modificacions del terme municipal de Montbui

El terme municipal actual de Santa Margarida de Montbui es correspon en la seva totalitat amb la demarcació del castell termenat de la Tossa de Montbui. Aquest va ser establert definitivament al segle XI amb l’afegitó del terme del Castell d’Ocelló (d’una més que efímera existència) i la segregació del Castell de Tous, que adquirí el seu propi terme.

Però des del segle XI diversos han estat els projectes que tenien com a objectiu final la modificació del terme municipal. El primer es produí l’any 1868 en què un projecte de llei de les Corts Espanyoles pretenia l’eliminació dels municipis de menys de 1000 habitants. En aquells moments Montbui comptava amb poc més de 700 habitants i es va proposar l’annexió d’aquest a Vilanova del Camí municipi vinculat a Montbui pels drets senyorials dels Comtes de Plasència. Aquesta idea fou desestimada tant pels veïns de Vilanova com pels montbuiencs i els esdeveniments de la Gloriosa la feren desaparèixer definitivament .

Més seriós, però, fou el projecte d’ampliació del terme municipal d’Igualada l’any 1886. La capital de la comarca, que patia el constrenyiment tradicional que l’ha marcada al llarg de la seva història, sol·licità arrel de les dificultats que això li provocava en la qüestió fiscal ja que sovint els burots sobre la carn no es podien cobrar en haver cases amb porta a Òdena i a Igualada. Així doncs es presentà un projecte d’ampliació territorial que afegiria a Igualada terres pertanyents a Òdena, això és, des del passeig Verdaguer fins a les Guixeres i Can Roca de la Pedrissa i els voltants de Sant Jaume Ses Oliveres i el pla de la Massa. També però, es demanava una ampliació cap el sud, cosa que afectaria terres de Montbui. Així, i com podem veure en el mapa adjunt, Igualada guanyava terrenys al sud del riu Anoia arribant fins a Can Rafecas i les actuals basses de l’Artés. Així el terme s’establia des de la banda sud del Tossal de les Llebres fins al riu Anoia, resseguint els marges sud dels torrents Torres i Garrigosa, que feien la funció de “frontera natural”.

Finalment, però, l’any 1925, moment en que s’aplica finalment el projecte, Igualada només creix cap el nord i a costa d‘Òdena.