Premsa antiga digitalitzada

Una de les fonts d'informació necessàries i interessant de resseguir en qualsevol investigació històrica és la que formen les publicacions periódiques. Sovint, però, aquesta és una font inaccessible o inabastable. El problema de la inaccessibilitat es produeix per dues raons: la primera, i ben lògica, és la conservació de la premsa periódica. Massa sovint passa que aquesta no es conserva ja que parlem de diaris i revistes, que, a primer cop d'ull, es considera que no cal conservar, més enllà de triar determinats textos i/o fotografies que, per la raó que sigui, criden l'atenció. En el cas, però, que es conservi aquesta documentació el problema és un altre: la seva inabastabilitat. La quantitat d'informació (dades, text, pàgines, volums...) que trobem en aquests recursos ens fa creure, d'entrada, que mai aconseguirem abastar-la tota. 

No obstant això, la premsa periódica és una font d'informació cabdal per entendre els processos històrics dels segles XIX i XX. No només ens aporten detalls del dia a dia si no que també ens serveixen per submergir-nos en la mentalitat de les persones protagonistes de la història. La Història és una ciència humana i s'entén en funció de les persones i, per tant, és imprescindible intentar entendre (o comprendre) les persones d'un determinat moment històric exercici que no sempre és fàcil de fer. 

Aquest és el cas doncs, del butlletí San Mauro, que gràcies al treball de la Biblioteca Municipal, podem consultar de forma digitalitzada i des de qualsevol punt del planeta. Nascut com a butlletí parroquial es convertí lentament en el butlletí de l'associació de veïns de Sant Maure i, per tant, en òrgan d'expressió d'aquesta. És especialment útil per seguir l'evolució del nucli de Sant Maure (oficialment, nucli urbà) de Montbui i com aquest s'organitzà per superar les mancances pròpies d'un nucli format per la immigració dels anys 50 i 60 del segle XX i com afectà el procés de la Transició democràtica a Montbui. 

Vigent fins el 1998 també és una bona eina per resseguir la història de Santa Margarida de Montbui dels darrers anys del segle XX.

Jornades Europees del Patrimoni 2014

Com ja va sent habitual, el darrer cap de setmana de setembre es converteix en el cap de setmana del patrimoni. La iniciativa de les Jornades Europees del Patrimoni permet conèixer, d'una forma diferent, el nostre patrimoni i la nostra història.

Enguany tenim dues propostes noves. La primera és un recorregut pel passat adober de Montbui (dissabte 27 de setembre, 11:30 a 12:30) en el que recorrerem, des de la Vinícola, la llera del riu Anoia on es concentraren, fins a la riuada del 1842, un gran nombre d'indústries adoberes i annexes. (recomanem calçat i roba adequades per trepitjar fang...).

La segona proposta és la descoberta del recinte emmurallat del castell de Montbui un element amagat i poc conegut del recinte castral de Montbui però que permet explicar i entendre millor la fortificació medieval de la Tossa (dissabte, 17:00).

11 de setembre: Montbuiencs en la defensa de Barcelona

Ja fa temps vàrem parlar del paper del comte de Plasencia, senyor de Montbui, en la defensa de Barcelona l'11 de setembre de 1714. 

Més desconegut és, potser, el paper de Josep de Lanuza i Gilabert, fill i hereu del comte de Plasencia i, en aquells moments, capità d'un dels batallons de la Coronela,la milícia urbana de Barcelona encarregada de la defensa última.

Aquest, com a membre del Braç Militar, exercirà càrrecs de comandament amb el grau de capità en el VI Batalló de la Coronela conegut com el de la "Mare de Déu de la Mercè", concretament dirigint la primera companyia (la dels freners) dels vuit batallons que la formaven.

El març del 1714 va ser escollit per sorteig per ser un dels oficials de la no executada Sortida General contra el campament borbònic. 

Com a participant de la defensa, el batalló integrà fins a 38 aragonesos a partir del 16 de juliol del 1714, i establí les seves posicions al baluard de Santa Clara.  No seria d'estranyar, doncs, que entre la tropa d'aquest batalló i hagués algun montbuienc enrolat.

Com ja és prou sabut, l'assalt final es produí per aquest punt i la primera companyia del VIè batalló de la Coronela patí importants baixes, entre elles la del propi capità Joan de Lanuza, el cadàver del qual no va poder ser recuperat pels defensors i va restar en mans de les tropes borbòniques.

Aquest fet va provocar que la primogenitura del comtat de Plasencia, i la senyoria de Montbui, passés a Francesc de Lanuza i Gilabert. 

Orígen i evolució del Rec de Montbui.

El Rec de Montbui és una estructura hidrològica construïda a partir del segle XIII sota el patrocini de la família Montbui, antics castlans del castell de Montbui (la Tossa) i, a partir d'aquest moment, habitants en la nova domus de Montbui.

L'objectiu dels més de 2 km de recorregut del rec (en els seus diversos ramals) era el de configurar un espai irrigat que permetés la creació d'un espai d'horta, aprofitant i canalitzant les aigües del torrent Garrigosa. 

Tot i que les primeres mencions al rec les trobem a partir del segle XIV i la primera organització del rec, a través d'una comunitat de regants, es documenta al segle XVII no és agosarat afirmar que aquesta estructura apareix al segle XIII, com a mínim.

Diversos son els factors que ens hi duen a pensar-ho. El primer, és la ubicació de la capella de Santa Coloma i, dins de la seva sagrera, la construcció de la domus de Montbui (l'actual Casa Gran), ambdues edificacions configuren, doncs, el centre del nucli del lloc de Santa Coloma de Montbui i s'ubiquen, també d'una manera estratègica controlant el camí de la Llacuna, una via d'origen romà que comunica espais relativament allunyats com poden ser Manresa i Vilafranca del Penedès des de temps antics i que, a més, és l'únic punt d'accés, des del Penedès, als territoris de l'antic comtat de Manresa.

D'aquesta manera també es controlava l'accés a l'aigua, un dels privilegis documentats dels senyors de Montbui, que exercien el control sobre aquest recurs no només al seu terme castral si no també a la veïna vil·la d'Igualada on controlen part dels drets del molí de l'Abadia, cosa que fa que els Montbui també promoguin la construcció (i control) del famós rec igualadí.

Com podem veure en el mapa adjunt, el rec es desenvolupà en diversos ramals que distribueixen l'aigua per tot el nucli de Santa Margarida. El primer ramal secundari era el que havia de proveir d'aigua a la parròquia, privilegiada amb el permís d'instal·lar una bassa ja al segle XIV. El següent ramal és el que duu l'aigua fins a la finca de Cal Guarro, com a mínim des del segle XV i que, possiblement, va ser la primera en instal·lar una bassa dins del pati, molt probablement sense el permís, però tampoc l'oposició, dels barons de Montbui. Circumstància que va afavorir la proliferació de bases en tot el recorregut del rec.

El darrer ramal és el que distribueix l'aigua del rec cap els horts situats a tocar del camí homònim i que es correspon amb el desenvolupament urbà del segle XIX.

Aquests dos darrers ramals parteixen de la bifurcació situada a la cruïlla entre els carrers de Sant Magí i Sant Roc. 

Mostra Rec Montbui en un mapa més gran

La primera menció escrita de Montbui

Fins ara, hem parlat molt de la història de Montbui. Dels seus orígens i del seu desenvolupament històric. Però potser no sabem quin és el document que ens permet parlar de en quin moment podem començar a parlar de Montbui. En quin moment apareix a la història el nostre municipi? De fet, això és un contrasentit ja que l'organització territorial del terme de Montbui és molt antiga, potser heretada de la centuriació romana (segle I a.C) o potser fins i tot anterior. El que sí sabem, però, i gràcies a les fonts escrites, és que el nom Montbui apareix per primera vegada en la documentació l'any 936, en un document de compravenda de terres conservat a l'Arxiu Episcopal de Vic i del que ara en publiquem una transcripció i traducció.

En nom del Senyor. Jo, Guisenulf, prevere, i jo, Odelda, dona, et som venedors, a tu, Brandoí, comprador. Per aquesta escriptura nostra de venda et venem una terra que és de la nostra propietat i que ens pervingué per compra. Aquesta terra es troba al comtat de Manresa, dins el terme de Montbui. Les seves afrontacions són aquestes: a llevant, una terra que és de tu mateix, el comprador; a migjorn el torrent; a ponent, una terra de Bonhome i dels seus hereus; a tramuntana, el camí. Tal com queda inclosa dintre d'aquestes quatre afrontacions, nosaltres et venem aquesta terra, cultivada o erma, íntegrament, amb les seves entrades i sortides, pel preu de deu sous. Aquest preu, tu el comprador, ens l'has donat, i nosaltres, els venedors, l'hem rebut personalment a les nostres mans, i resta ben clar que no ha quedat en poder del comprador res del preu. Aquesta terra esmentada, nosaltres la traspassem del nostre dret al  teu domini i potestat. I si nosaltres, els venedors, o alguna altra persona, vinguéssim o vingués contra aquest document de venda per trencar-lo, que no tingui cap dret a reclamar-lo sinó que en faci esmena per duplicat juntament amb totes les millores, i que aquesta venda resti ferma i estable per tots els temps.

Aquesta carta de venda ha estat feta el dia cinquè de les calendes de desembre, l'any segon del regnat del rei Lluís.

Guisenulf, prevere, que he fet aquesta carta de venda i he demanat que fos signada. Signatura d'Odelda, que he fet que aquesta carta de venda i he demanat que fos signada. Signatura de Domènec. Signatura de Garcia. Signatura de [...]labert.

Guisenulf, prevere, que he escrit aquesta carta de venda i l'he subscrita el dia i l'any abans esmentats.