Aquest article va ser publicat originalment al número 48 de la "Revista d'Igualada" el passat desembre de 2014. Us el deixo íntegre per si encara no l'havíeu trobat.
Una de les qüestions irresoltes
pel que fa al coneixement històric i arqueològic del castell de
Montbui, o de la Tossa, és conèixer quin era el seu perímetre i si
aquest es trobava emmurallat total o parcialment. La tradició, i
sobretot la destrucció premeditada o provocada per gairebé un
mil·lenni d'abandonament, ens feien creure que el perímetre castral
es limitava al punt més elevat del cim de la Tossa, això és
l'espai on es troben la torre mestra (coneguda popularment com “el
castell”) i l'església de Santa Maria. De fet, ara podem afirmar
que el recinte castral del castell de Montbui ocupava tot el cim de
la Tossa organitzant l'espai en dos grans recintes seguint, d'aquesta
manera, l'organització castral més comuna que podem trobar a casa
nostra, com a mínim des del segle X.
Aquest article té com a objectiu
principal establir quin era aquest recinte castral, sobretot pel que
fa a l'aspecte perimetral, i definir-ne els elements constructius i
defenses naturals emprades a la Tossa. No obstant això, introduirem
alguns elements de referència als dos recintes interiors. Així
doncs, el pes principal de la nostra comunicació recaurà en
l'estudi visual realitzat el passat mes d'abril de 2014 sobre les
restes de la muralla perimetral.
Localització del castell de Montbui
El castell de Montbui o de la
Tossa es troba localitzat al cim del mateix nom, dins del terme
municipal de Santa Margarida de Montbui (Anoia), formant part de la
xarxa de castells fronterers del comtat de Manresa i documentat des
de l'any 936, moment en què la documentació ja ens indica que
existeix com a mínim un poblament mínimament organitzat a Montbui.
La Tossa és el contrafort nord de la serra de Miralles-Queralt que
s'aboca sobre la Conca d'Òdena, convertint-se doncs, en una talaia
privilegiada sobre aquest espai i esdevenint, d'aquesta manera, en un
espai de control sobre el territori de més que comprovada eficàcia.
Així mateix, també controla el
punt d'accés principal a aquest espai territorial des del sud:
l'antic camí de la Llacuna, camí d'origen romà que comunica els
territoris de la Catalunya Central amb la costa mediterrània, unint
Manresa amb Vilafranca del Penedès i passant entre les serres de
Miralles i Ancosa.
Vistos aquests elements, podem
entendre prou bé el perquè de la situació del castell en aquest
enclavament. Montbui es converteix en una peça important per al
control del territori (que hauria de convertir-se, a partir del segle
XIII, en la important baronia de la Conca d'Òdena) i es consolida
com a trampolí de l'expansió comtal vers la frontera superior
d'Al-Andalus i més concretament, sobre la vall del riu Gaià.
L'accés al castell, que es
localitza en les coordenades 41º 33' 19” N i 1º 34' 47” E i a
una alçada de 624 metres sobre el nivell del mar, es pot fer
fàcilment per la carretera BV-2204. El recinte castral ocupa tot el
cim de la Tossa oferint un espai de poc més de 2 hectarees.
El recinte jussà
El recinte jussà del castell de
Montbui és un dels espais més desconeguts del castell de Montbui.
Fins i tot s'ha arribat a afirmar, amb una certa alegria, que aquest
no existia. Ara bé, cal dir que aquest és l'espai que més
informació arqueològica podria arribar a oferir. Així doncs, a les
nombroses troballes en superfície de ceràmica medieval i ibèrica
caldria sumar-hi la troballa i l'estudi d'un fons de cabana
alt-medieval l'any 1978.
També podem constatar la pervivència d'elements arquitectònics
propis del segle X al cim, com són la cisterna (molt reformada) i
el pou, situats en dos nivells diferenciats del recinte jussà i prou
separats entre ells.
Aquest espai ocupa el 80% de la
superfície del cim i es distribueix en diversos nivells que van des
dels 598 metres (al pou i actual berenador) fins als 619 metres de la
punta del Beneïdor.
Els vestigis arqueològics que ens
indiquen el recinte jussà i la seva extensió són, com podem veure,
escassos i poc o gens estudiats, cosa que ens fa difícil fer una
descripció acurada d'aquest. No obstant això, podem interpretar que
aquest devia ser un espai densament poblat, com a mínim en
determinats moments, i el que és segur, amb usos secundaris per a la
fortalesa. Aquí s'ubiquen estructures necessàries però de caràcter
secundari -ja hem esmentat el cas del proveïment d'aigua potable- i
segurament, seguint el model de cabanes de fusta, era l'espai on
s'ubicarien petits tallers (ferrers, fusters...) vinculats a
l'aspecte militar i, també, habitatges diversos.
El recinte sobirà
Aquest és l'espai més conegut,
visitat i fotografiat. També és el que hom identifica com el
castell per antonomàsia. Consta
de tres edificis principals. El primer és la torre mestra, un
edifici singular datat al segle X. Aquesta torre, que forma part del
perímetre emmurallat i el configura parcialment, presenta una façana
principal de 12 metres amb un fons de 7 metres. El que es conserva de
la torre ofereix una alçada de 14 metres, molt propera a l'alçada
original de la torre.
El
segon edifici a considerar és l'església romànica de Santa Maria
de la Tossa, destacable tant pel seu pes cultural i icònic a la
comarca com per les seves característiques arquitectòniques, que la
converteixen en un edifici imprescindible per conèixer el primer
romànic català.
Finalment,
cal parlar del mas de Cal Casteller, edifici molt reformat però que
encara conserva característiques pròpies de la construcció popular
del segle XVIII.
Tots
tres edificis s'organitzen al voltant d'un pati central, l'antic pati
d'armes del castell, conegut popularment com l'era.
Recorregut de les muralles i localització
de les restes
Tot i que resta bona part del
perímetre emmurallat del castell de Montbui, el fet que es trobi
envoltat de boscos, amb accessos no gaire senzills i, sobretot,
allunyat dels principals pols d'atracció, fan que aquest recinte
sigui el gran desconegut del conjunt patrimonial, no obstant això
les restes són prou importants i contínues per entendre quin és el
model de fortificació que trobem en aquest castell.
Hem de dir que el cim de la Tossa
es pot considerar, en si mateix, un espai fortificat de forma
natural. La paret est cau en vertical sobre la Conca d'Òdena oferint
d'aquesta manera una defensa natural insuperable, de la mateixa
manera, la major part del costat oest de la muntanya es presenta com
una paret de roca. Només en el seu extrem sud-oest aquest barranc
desapareix i el terreny es converteix en practicable. De fet és
aquest el punt més vulnerable tot i que és també el punt més
elevat i és precisament aquí on trobem la major part de les restes
de fortificació.
Aquesta fortificació, com hem
dit, aprofita la roca natural per cloure un recinte de 765,84 metres,
que es correspon amb el perímetre del cim, d'aquests, només 175,24
metres es corresponen a un perímetre emmurallat existent al qual hem
de sumar els 19,4 metres que ofereix el mur exterior de la torre
mestra. Així, podem veure com el mur arrenca (o s'adossa) a la roca
mare en un punt situat a la paret oest del cim de la Tossa
(concretament en les coordenades 41°33'20.9"N
1°34'47.8"E) i segueix més o menys en línia recta i, segons
el relleu de la muntanya, fins a trobar-se amb les parets del
castell. Aquest darrer punt el podem inferir, com a mínim, per les
diverses restes que de forma més o menys contínua segueixen aquest
recorregut.
A més a més, aquesta
connexió ens ve confirmada per l'arrencada del següent tram de
muralla, que s'inicia en la cantonada sud-est de la torre i que
segueix, actuant com a marge del pati d'armes, fins a arribar al camí
d'accés al cim que transcorre ben bé per sota de Cal Casteller.
Aquí és on comença per altra banda, la dificultat de determinar el
clos del castell. En aquest punt podem observar com el mur va ser
tallat i bona part de la construcció va desaparèixer en un moment
difícil de determinar tot i que encara podem observar l'arrencada,
sobre el camí, d'una arcada que podria correspondre's amb la
portalada d'accés al castell. Podem imaginar que aquest mur seguia,
en una línia més o menys recta, fins a arribar a l'extrem del cim
on, probablement, i aprofitant el sortint que fa la roca,
finalitzava en una bestorre que tindria dues funcions principals
(aquest espai, actualment, està habilitat com a aparcament): la
primera seria dotar d'una certa fortalesa a aquest punt final del mur
que, en cas de finalitzar de forma abrupta oferiria un flanc dèbil a
la fortificació, la segona funció s'acompliria amb el fet d'oferir
un altre punt elevat des d'on controlar la cruïlla de camins que
suposa l'accés al cim (on conflueixen els camins procedents del
nucli de Santa Margarida, el del Saió-Coll del Guix i el de Sant
Maure-Igualada, així com el que es desplaça en direcció a la serra
de Miralles) i que, molt probablement, menava cap a la portalada
d'accés al castell. A més a més aquest punt elevat permetria també
controlar el principal vial d'accés (el camí de les Costes) al cim.
Finalment, aquesta seria una talaia que permetria controlar a
distància també el camí de la Llacuna que ja hem esmentat més
amunt. Aquesta hipòtesi es veu reforçada amb l'estudi de
l'ortofotografia del cim de la Tossa de l'any 1956, on veiem com els
únics punts d'accés al cim són els camins esmentats car encara no
s'havia construït la carretera BV-2204.
Per acabar aquest recorregut, cal
fer esment d'un curtíssim tram de muralla (escassament 2 metres) que
trobem al nord-oest del cim (41°33'25.1"N
1°34'50.8"E) i que tanca l'únic punt on l'accés és
relativament senzill en aquest sector, caracteritzat per la presència
de la cinglera de roca i nombroses balmes i sortints.
Pel
que fa a la construcció, hem de dir que es tracta d'una muralla
construïda amb un parament irregular de pedra sense treballar i
morter de calç, seguint la tècnica de l'opus
emplectum,
tècnica amb què es construeixen dues parets de pedra reomplint
l'espai que queda entre elles amb una barreja de pedra i argamassa,
que pot ser de calç o fang i que veiem exemplificat en el pany de
mur que clou l'actual jardí botànic.
En alguns punts podem observar algunes filades més regulars i, fins
i tot, alguna traça d'opus
spicatum
que ens serveix per a contemporitzar la construcció de la muralla
amb la construcció de la torre mestra.
En aquest cas podem veure un
ús molt intel·ligent de l'espai per a la fortificació. Així,
només en els punts que són difícilment defensables es decideix
construir una muralla que, en el seu moment, devia mostrar-se
imponent, mentre que en aquells punts en el que l'accés és més
difícil (per no dir impossible) s'opta per no esmerçar esforços en
la construcció d'obres defensives, ja que la mateixa orografia del
terreny permet una fàcil defensa. D'aquesta manera s'optimitzen els
recursos materials i humans abocant esforços fortificadors només
en aquells punts que, realment, són de fàcil accés i obviant
aquells espais que, per la seva orografia (espadats, parets de roca
pràcticament verticals, balmes, etc.) es convertirien en “trampes”
naturals per a possibles atacants i facilitarien la defensa del clos
emmurallat per part de molt pocs efectius humans i tècnics.
Així doncs, el traçat de la
muralla existent (i la suposada), unit al recorregut de la cinglera,
ens dibuixa un perímetre castral prou ampli i fàcilment defensable
abocat, sobretot, no tant a la defensa del territori de la Conca
d'Òdena, com a la projecció i expansió cap a al-Andalus.
Tenint en compte que el
castell de Montbui no és esmentat a les cròniques andalusines que
sí que fan referència a la destrucció d'Òdena (982) i Castellolí
(1003), produïdes per les ràtzies d'Al-Mansor i Al-Malik, podem
inferir que, molt probablement, aquests atacants preferiren passar de
llarg de la imponent fortalesa de la Tossa i atacar altres objectius
més fàcilment assolibles o que, simplement, els hi barraven el pas
cap a objectius més importants.
Finalment,
com a part de la xarxa de castells avançats formada pels castells de
Queralt, Orpí, Vilademàger i Queralt, el paper de Montbui com a
trampolí de l'expansió comtal vers Al-Andalus a partir del segle
XI, ens és confirmat pel propi testament
del levita Guillem de Mediona, castlà de Montbui (entre altres
castells anoiencs) que mor en una incursió a Argençola l'any 1034.
Bibliografia
ADELL I GISBERT, J.A.; L'arquitectura romànica
a Catalunya, Sant Cugat del Vallés, Amelia Romero ed., 1986
BOLÒS, J., HURTADO, V., Atles del comtat de
Manresa (798-993) , Barcelona, Dalmau Editors, 2004
CATALÀ I ROCA, P., Els castells catalans,
vol.5, Barcelona, Dalmau Editors, 1990
ENRICH I HOJA, J., “Fons de cabanya
alto-medievals a la Tossa de Montbui”, Información
arqueologica, Barcelona; Institut de Prehistoria i Arqueologia,
1978
HERNÀNDEZ, F.X., Història militar de
Catalunya, vol. 1, Barcelona, Dalmau Editors, 2003
JUNYENT, E. Diplomatari i escrits literaris del
bisbe abat Oliba, Barcelona, IEC, 1992
PLADEVALL i FONT, A.
(dir.), El Penedés i l'Anoia, Catalunya Romànica,
vol.19, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1992
