Canvis en la jurisdicció senyorial

Montbui es configurà com un senyoriu depenent de diverses cases nobiliàries durant bona part de la seva història. El primer detentor del domini senyorial sobre Montbui fou el bisbat de Vic, domini que fou cedit pel comte Borell II en el mateix moment de produïr-se la conquesta del territori de mans dels sarraïns. Aquest l'imfeudà primer a Guillem de Mediona (o d'Oló). Aquest domini útil del terme de Montbui s'anà traslladant entre diversos nobles fins a recaure en el casal de Cardona, això sí, sense que es perdés el domini eminent del bisbat de Vic

L'any 1318 el terme de Montbui torna, per primera vegada, al domini reial, domini que queda garantit en el privilegi del 1321 que concedeix l'infant Alfons. El 1322, però, i sota el pretext de l'ajuda oferta per Ramon Folc de Cardona en la conquesta de Sardenya a Alfons IV, el mer imperi sobre Montbui passa a la casa dels Cardona. Aquesta donació quedarà confirmada el 1375 per Pere III. Aquest és el moment en que creix la importància dels Montbui com a castlans i agents dels Cardona al territori.

Durant el segle XV, però, es produeixen diversos canvis jurisdiccionals sobre Montbui. Els agents dels Cardona, els Montbui, obtenen cada cop més protagonisme en l'administració catalana ocupant càrrecs a Sardenya, l'Aragó, el País Valencià, etc. i, el més important, entronquen amb una important família aragonesa, els Lanuza. 

La guerra civil catalana, que enfrontarà els partidaris de Joan II i la Generalitat, provocarà un nou canvi en la jurisdicció sobre Montbui. Si bé els Cardona, i amb ells els Montbui, es declaren partidaris de Joan II, la universitat montbuienca (això és la seva població) es declara partidària de la Generalitat, plantejant la inclusió del terme de Montbui al domini reial i, fins i tot, l'agregació del territori montbuienc a Igualada. Efectivament el 1462 es segrestarà la jurisdicció feudal per part de la Generalitat però la victòria de Joan II el 1472 revertirà la situació a estadis anteriors, amb un petit canvi, els Montbui s'han convertit en importants consellers dels Trastàmara i poden reclamar el mer imperi sobre Montbui, com efectivament faran.

No serà, però, fins els segle XVII que es produirà un nou canvi jurisdiccional pel que fa a Montbui. Així, l'any 1633 es fa la compravenda dels drets senyorials entre els Cardona i els Lanuza (hereus dels Montbui), posant fi, d'aquesta manera, al domini senyorial dels Cardona.

El domini dels Comtes de Plasencia serà efectiu fins a la Guerra de Successió, moment en el que Joan de Lanuza es mostrarà partidari de la causa austriacista, com ja vàrem explicar anteriorment. Aquesta opció, però, davant de la derrota de Carles d'Àustria suposa que el domini sobre Montbui sigui segrestat, novament, per la jurisdicció reial entre 1716 i i el 1727, moment en que aquests drets retornaren al casal dels Lanuza.

Finalment, els drets dels Lanuza passaren als Rabassa-Perellós, marquesos de Dos Aguas el 1769, que els detentaren fins a l'abolició del feudalisme durant el segle XIX.

Del nom del municipi

No pretenc, ara iniciar una polèmica, aquesta, no obstant, existeix i ve marcada per la realitat geografica que caracteritza el municipi de Santa Margarida de Montbui, nom oficial però mancat de precissió geogràfica, identitària i, fins i tot, històrica.

Si ve des del segle XVII aquesta és la denominació del que, fins els anys 80 del segle XX, era el nucli més important del municipi i també el que en tenia la seva capitalitat, cosa que va fer que s'oficialitzés el nom Santa Margarida de Montbui aquesta no és la denominació que millor defineix el municipi de Montbui, tampoc els seus habitants s'hi senten identificats, parlant de si mateixos com a montbueincs i montbuienques (la santa, desapareix). Així mateix, el canvi de capitalitat també podria haver dut a un canvi de denominació del municipi, cosa que hagués acabat de crispar uns ànims, per altra banda, ja prou alterats, però aquesta és una altra història, centrem-nos, doncs, en el tema toponímic.

Així veiem com la primera referència que trobem de Montbui, l'any 936  fa referència al castrum Monteboino, això és, el castell de Montbui, cosa que engloba també el territori que l'envoltaba ja que parlem, sempre, d'un castell termenat on també s'incloïen el castell d'Ocelló i el de Tous (aquest fou separat del terme de Montbui vers l'any 1000).

No serà fins el segle XIII que apareixerà el nom de Santa Coloma de Montbui, concretament l'any 1236 en què Francesc de Montbui ja s'intitul·la senyor de Sancta Columba de Monteboino, nom original i primerenc de l'actual Santa Margarida que pren la seva denominació de la capella de Santa Coloma.

Posteriorment, ja a inicis del segle XVII el poble torna a canviar de nom i pren el definitiu de Santa Margarida. El fet, però, pot sembla anecdòtic però explica molts dels aspectes propis del feudalisme. Així s'explica que, mentre es feia la construcció de la nova església, sufragada en bona part per la universitat montbuienca, els fons es van esgotar, cosa que va fer entrar el patrocini dels comtes de Plasencia i, més concretament, el de Margarida de Lanuza, Homs i Montbui que, a canvi de pagar les obres (segurament el mecenatge fou important) demanà que es consagrés el temple a la seva santa patronímica.

Aquest és el nom que perdurà fins l'any 1937, moment en que s'oficialitza el canvi de nom i el poble, en referència a la quantitat tant  important de fonts que conté, passa a anomenar-se Aigüesbones de Montbui. 

Finalitzada la guerra, torna a recuperar l'antic nom de Santa Margarida, per bé que castellanitzat en Santa Margarita de Mombúy (o diverses variants més o menys semblants a Montbui).

Com podem veure, una part ha donat nom al tot, però hi ha un element que continúa present al llarg del temps i immutable: Montbui. Potser, i només potser, seria hora de "reparar" aquest "error" i recuperar la denominació més antiga del municipi i deixar-ho en Montbui, simplement. Això permetria per altra banda dotar de major personalitat alguns dels seus nuclis ja que ni Nucli Urbà ni Nucli Antic, estrictament parlant, volen dir res. A això cal sumar el fet que els altres Montbui existents a Catalunya ho son en funció de l'original, el Montbui anoienc, el nostre.

Montbui de llegenda (IX): L'hereu Vilaseca

Una de les masies més importants del terme de Montbui és cal Vilaseca, situada als peus de la Tossa, al peu del camí del Coll del Guix s'alça el casalot dels Vilaseca, la família que juntament amb els Alemany es repartiren bona part dels terrenys agrícoles montbuiencs. La importància d'aquests dos casals fou tal que la trobem ben representada a l'esglèsia de la Tossa, on trobem dues tombes, una per a cada família, a l'actual capella de la Mare de Déu de Gràcia. Amb aquesta finalitzem la sèrie de llegendes montbuienques que vàrem iniciar fa unes setmanes.

Explica la llegenda, però, i com tot el que creix ha de minvar, que can Vilaseca fou encara molt més rica del que alguns es pensen. A començaments del segle XIX (diuen) els va nèixer als Vilaseca un hereu bastant maldestre i que va resultar estar més preocupat a viure bé que per a treballar. Ocupant-se molt poc de les terres, més aviat el justet, i veient la riquesa que ja tenia, expliquen que un bon dia, passejant per les terres del mas, un pà rodó caié de la sella del cavall només sortir de la casa. L'amo, enlloc de descavalcar i recollir-lo es girà i cridà, despectívament: "Roda avall, que a Can Vilaseca mai has de faltar!".

Des d'aquell dia, però, les coses deixaren d'anar bé al mas. Les males collites se succeien una darrera l'altre i aviat l'amo tingué més deutes que beneficis, cosa que va provocar la ruina dels Vilaseca i l'esquarterament del patrimoni.

El llinatge dels marquesos de Dos Aguas

Els darrers detentors dels drets feudals de Montbui foren els marquesos de Dos Aguas, fins ben entrat el segle XIX. Aquests heretaren els drets feudals i títols dels comtes de Plasencia, la família Lanuza, que prèviament havia emparentat amb els Montbui, a mitjan segle XV. 

Us deixem, sota aquestes línies, un petit arbre genealògic d'aquests llinatges.

En color taronja trobem els comptes de Plasencia, en verd els marquesos de Dos Aguas i, finalment, en blau, els hereus d'ambdues distincions.

 

Montbui de llegenda (VIII): La Font del Moro

Als peus de la Tossa, ben a prop de l'antic mas de can Bisbal trobem una de les fonts més importants de Montbui: la font de Can Bisbal. Aquesta, però, és coneguda per altres noms entre els que destaquen la Font del Salvatge o del Moro.

Aquesta diversitat de denominacions també emmascara una multiplicitat de llegendes. Una d'elles, la que fa que aquesta font prengui el nom del salvatge ens explica que el senyor cristià del castell, en veure's forçat a abandonar el castell s'hi refugià vivint com un salvatge i hostigant els viatjers que hi passaven a la vora. Segons mossèn Amadeu Amenós, a l'interior de la font hi ha una pedra, en forma humana, que recorda a aquest salvatge.

Una altra versió diu, però, que aquesta font probeïa d'aigua unes basses (de fet, alimenta una bassa de rec situada just davant seu) que el senyor àrab del castell, feia servir de bany. Quan el castell fou recuperat pels cristians, el senyor moro s'hi refugià, potser convertint-se en el "salvatge" de la llegenda.

La font del Moro, o de Can Bisbal, és una de les moltes que trobem al terme de Montbui i de la única que tenim referències llegendàries. Aquestes però, ens remeten a uns usos bastant normals de l'aigua, la seva importància i valor i, sobretot, a la capacitat del bosc d'amagar aquells que volen allunyar-se de realitats que els hi son desfaborables.