La Tossa de Montbui (II)

Llegendes

Ja hem vist amb anterioritat com la muntanya de la Tossa és font de llegenda.

Ja hem al·ludit a les més conegudes que són aquelles que tenen a veure amb el suposat orígen del nom Montbui: el bou d'or d'orígen ibèric amagat en alguna part de la Tossa i també els bous embolats i atiats contra els sarraïns que ocuparien el castell. No cal estendre's més en aquestes versions.

Cal indicar però, altres llegendes que prenen com a escenari aquesta muntanya. Una d'elles ens ve a explicar el nom del mirador més important de la Tossa: el Salt de la Donzella.

Segons s'explica des d'allí es precipità cap el buit una donzella (segons uns una pastoreta, segons altres, la filla del castlà) que, encalçada per un alarb amb no gaire bones intencions, preferí la mort a caure a les seves mans.

Encara una altra llegenda fa referència a la Font del Moro o del Salvatge. Segons aquesta, el senyor expulsat del castell, que segons la versió és el senyor cristià del castell que el recupera gràcies a l'estratègia dels bous, o segons altres l'àrab. Aquest es refugia a l'entorn d'aquesta font situada a la falda de la Tossa, sol o en companyía de la seva dona, i esdevé una mena d'"home dels boscos", completament assilvestrat.

Com es pot comprovar, la Tossa és font de llegenda amb diverses versions, totes encaminades a explicar fenòmens totals (orígen del castell i del poble de Montbui) o bé episodis i espais petits.

La Tossa de Montbui (I)

El principal referent iconològic de Montbui és la Tossa.

Aquesta petita muntanya (626 m) es configura com el punt més elevat del municipi i en un dels principals miradors de la Conca d'Òdena (l'altre el trobariem ja en la serra de Rubió).

Geologia
La muntanya de la Tossa té els seus orígens en el Càmbric, on es comença a configurar com un gran escull coral·li que circumcidava l'actual Conca d'Òdena i que durant tota l'era Paleozoica va anar pujant i baixant.
Aquest va sorgir de les aigües, de forma definitiva, en el Cretaci, moment en que es comença a configurar el massís de Montserrat, i a partir d'aquest moment l'erosió afectà més greument la part central d'aquest àtol que s'enfonsà per la seva base deixant pas a l'actual Conca d'Òdena. Així només restaren dues puntes d'aquest escull que son, per la banda més oriental la Tossa i pel seu costat més occidental, el Puig Aguilera a Òdena.

El Puig Aguilera

L'orígen del nom de Montbui

Ja se n'ha escrit molt, i parlat més, de l'orígen etimològic del nom del nostre poble. Si bé és fàcil reconèixer l'origen dels noms de Santa Margarida o Sant Maure (no tenen gaire misteri) el nom Montbui, veritable denominació d'aquest conjunt de nuclis dispersos que configuren el municipi, queda enfosquit en el seu orígen per la llegenda i la suposició.
La tradició ha fet derivar el nom de Montbui del llatí, amb un suposadament original monte bovino, és a dir, la Muntanya del bou. Sembla versemblant, és clar, però, preguntem-nos en què es basa aquesta denominació?

1. Hipòtesi 1. Faunística
En temps pretèrits el bestiar més important al terme de Montbui foren vaques i bous.
Bé, doncs, les proves arqueològiques i documentals descarten aquesta opció. No hi ha restes de bòvids i, a més, la cabanya ramadera més important durant segles a Montbui fou sempre de cabres i ovelles i, si hem de fer cas al que deia Zamora, més aviat escassa.

2. Hipòtesi 2. El bou d'or ibèric
Una de les llegendes més conegudes sobre la Tossa és l'existència d'un Bou d'or, ídol ibèric, que es troba a la muntanya o bé en el centre del passadís subterrani que connecta aquesta amb la Casa Gran i que provoca diversos infortunis a tot aquell que prova de cercar-lo. Doncs bé, això no és més que una simple llegenda. Ni existeix el dit passadís ni el dit Bou. Els ibèrs no adoraren mai figures amb forma de bòvid (aquest és un culte que, per altra banda, si es donà a la Mediterrània oriental) ni tampoc escolliren espais concrets com a centres de culte (fet molt corrent en la tradició druïdica celta), ni construïren temples.

3. Hipòtesi 3. La reconquestaNo hi ha proves de que es produïs una ocupació militar de la Tossa per contingents àrabs en cap moment i les restes del castell de la Tossa, així com l'esglèsia de la Mare de Déu de Gràcia, només ens indiquen presència feudal al cim de la muntanya. Així, la llegenda de la conquesta del castell fent servir l'estratègia d'atiar bous amb teies a les banyes és una bona llegenda, i res més. A més, si tenim en compte la versió que dona protagonisme als "cristians igualadins" ja la cosa es complica. La primera menció a Igualada que coneixem és de l'any 1003 (capella i mota) mentre que el primer document que parla de Montbui és de l'any 936.

4. Hipòtesi 4. La "Montanya del Baldiri"Aquesta és la hipòtesi menys romàntica però potser la més realista. Segons Jordi Bolòs i Victor Hurtado*, el topònim Montbui té un orígen germànic (no està clar si frànquic o gòtic) que el fa procedir d'un antropònim (nom de persona) bastant conegut a casa nostra: Boi o Baldiri. Així l'origen de Montbui seria Monte Boino o, el que és el mateix, la Muntanya d'en Boi, un terratinent sense identificar que posseiria terres als voltants de la Tossa i que acabaria donant nom al lloc. Si ho analitzem fredament, és una cosa comuna ja que sovint, els noms de persona donen pas a noms de lloc (vegeu l'article sobre toponímia popular).

Ara només cal que trieu l'opció que més us agradi o us convenci...


*Bolòs, J., Hurtado, V., ;">Atles del Comtat de Manresa, Dalmau Ed.

El salpàs de Montbui

Ara que começa a estar més propera la Setmana Santa és moment de donar publicitat a un document inèdit però curiós de la historia montbuienca.
Durant la investigació duta a terme a l'arxiu parroquial ja hem vist com han anat apareixent curiositats interessantíssimes però potser el que més destaca d'entre tots els papers localitzats és la descripció del "Salpàs de Santa Marguerida de Montbui", un document elaborat per mossèn Amadeu Amenós entre 1936 i 1954, que fa una descripció molt acurada de les masies distribuïdes pel terme, algunes de les quals ja han desaparegut, així com d'alguns episodis de la historia montbuienca que, d'altra forma, quedarien oblidats per sempre.

En el futur aquest document serà estudiat amb major profunditat ja que mereix un estudi pormenoritzat. Seguirem informant.

Un molí àrab a Montbui?

És possible.

Després de la visita que vàrem realitzar al complex dels Molins de la Font Trobada (a Can Planell, també conegut com a mas del Polvo) no podem dir que no sigui possible. En aquesta finca es conserven, i s'han recuperat recentment, dos molins molt diferents en la seva concepció però no en el seu us.

El Molí de Dalt es correspón a una cronologia del segle XVIII i és, dient-ho d'una manera ràpida i concissa, un molí més dels molts que esquitxen la nostra geografia.

És, però, el Moli de Baix el més interessant. Aquest va ser datat (amb una simple inspecció ocular) com del segle XIV, però els treballs d'excavació arqueològica promoguts per la propietària del mas han posat de relleu una més que sospita interessant. La tipologia arquitectònica (la cúpula que cobreix l'edifici del molí) i les estructures hidrològiques que l'acompanyen (bassa, rec i mina de la font) ens fan sospitar un orígen molt més tardà, possiblement àrab, cosa que ens endarreria la cronologia fins el segle VIII i ens faria replantejar alguns aspectes importants de la historia de Montbui.

Desgraciadament, però, aquesta sospita serà molt dificil de confirmar en no haver-se pogut localitzar cap resta ceràmica que permetria establir una cronologia molt més exacta, seria necessari, doncs, un estudi en profunditat de les característiques arquitectòniques i tecnològiques d'aquest singular molí (és l'únic d'aquestes característiques localitzat i conservat a Catalunya) per confirmar una més que forta sospita.

El Molí del Polvo de Baix, abans de la restauració.


La cúpula des de l'interior.