Cal Pèrrica

Arribem al darrer capítol de la sèrie dedicada a la Casa Gran. Ja hem vist com el seu orígen es remunta a una casa fortificada o domus vinculada als Montbui i la seva transformació en palau per part de la família Lanuza a partir del segle XVII.

La historia de la casa seguirà les vicissituds dels seus propietaris. Així serà com, en extingir-se la línia principal de la família Lanuza a començaments del segle XIX els seus drets i possessions passaran als marquesos de Dos Aguas (petit municipi valencià) que també seràn, doncs, barons de Montbui.

Com és sabut el segle XIX es caracteritzà per ser bastant convuls i pels canvis socials i polítics que es produïren. Tot i que les successives desamortitzacions no afectaren greument el patrimoni dels marquesos de Dos Aguas a Montbui, aquest sí que quedà empetit davant d'altres possessions d'aquesta família. Així, el 1896 decidiren liquidar el seu patrimoni montbuienc amb la venda de la Casa Gran (i altres terrenys) a la família Biosca, d'Igualada.

Coneguts amb el malnom de "Els Pèrrica" la casa guanyà aquest apelatiu, relativament desconegut per la magnificència de la Casa Gran.

El Palau dels Comtes de Plasència

En la darrera entrada del bloc vàrem parlar de la domus de Montbui com a centre de control feudal dels Montbui des del segle XI. Serà al segle XVII que aquesta casa començarà a viure la seva època daurada.

Les estratègies polítiques i matrimonials dels Montbui (de què tindrem ocassió de parlar en el futur) van fer que aquesta família entronqués amb la dels Lanuza a finals del segle XVI. En estroncar-se la línia principal d'aquesta el 1643, el comtat de Plasència passà a la línia catalana o de Ceret, i l'antiga domus patí una de les modificacions més importants de la seva història. Aquesta es convertí en una de les residències principals dels comtes que convertiren la casa en un veritable palau.

La presència dels comtes de Plasència a Montbui significà no només la transformació del palau si no tota una sèrie de canvis que marcaren la fesomía de Montbui. Així els comtes impulsaren la finalització del rec comunal (amb la construcció de les basses) i l'edificació d'una nova església que substituiría l'antiga capella de Santa Coloma i que, anys més tard, passaria a ser parròquia.

Fins i tot el poble canvià el seu nom per pasar a denominar-se com en els nostres dies.

La domus de Montbui

Comencem, amb aquesta entrada, el recorregut per la història d'un dels edificis més emblemàtics de Santa Margarida de Montbui: la Casa Gran.

La primera referència que tenim de l'existència d'una casa fortificada o residència nobiliària (això és una domus) al nucli de Santa Coloma de Montbui es remunta a l'any 1150. Aquesta es configura com el centre del domini dels Montbui sobre el terme i com a una de les seves bases d'operacions en els enfrontaments que sostenen ara contra els Cardona, ara contra els batlles d'Igualada.

Aquesta anirà substituïnt la centralitat que, fins el segle XIII, ostentarà el castell de Montbui com a lloc central del domini del casal de Montbui.

El domini que obtindran els Montbui de la domus de Vilanova del Camí, el 1172, farà que ladomus de Montbui guanyi pes en la xarxa militar dels Montbui però que, sobretot, s'erigeixi en centre del poder d'aquesta família, tant en el pla militar com en l'econòmic, ja que en ella es centralitzarà l'explotació agrícola del terme de Montbui.

Els tres Montbui i la seva relació

Una recerca ràpida efectuada al Google del topònim Montbui ens farà saltar, ràpidament, a entre dos i tres llocs ben diferents. El primer serà, evidentment, Santa Margarida de Montbui, l'altre Caldes de Montbui i el darrer el castell de Montbui, que no és, com podriem pensar a priori, el castell de la Tossa. Analitzem aquesta més que curiosa coincidència que sovint comporta errors.

El castell de Montbui

El castell de Montbui, que es troba al municipi de Bigues i Riells, al Vallés Oriental; es troba documentat ja l'any 987 i en podem resseguir molt bé la història. Així sabem que l'any 1171 Berenguer de Cabanes el donarà en possessió a Bernat de Montbui, fill de Johan de Montbui, aleshores castlà de Montbui i senyor del lloc de Santa Coloma de Montbui. També a partir d'aquest moment el castell rep el nom de Montbui.

A partir d'aquest moment es configura la "baronia de Montbui" que inclou els termes de l'Ametlla del Vallès, Bigues , Sant Mateu de Montbui (poble que neix a redòs del castell i de l'esglèsia Sant Mateu), Lliçà d'Amunt, Palaudàries, Riells del Fai, Sant Bartomeu de Mont-ras, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Cristòfol de Pallars i Sant Feliu de Codines i que, fins el 1846, es configurarà com un únic municipi.

Caldes de Montbui

Aquest seria el tercer Montbui en qüestió. L'origen de la causa del seu topònim l'hem de buscar en dues qüestions. Caldes és la romana Aquae Calidae coneguda per les seves aigües termals i això explica el seu primer nom però ¿per què de Montbui? No hi ha cap relació entre el casal de Montbui i Caldes, ja que aquesta fou vil·la reial sempre (o gairebé). Sembla que la relació de veinatge amb la baronia de Montbui fèu que obtingués aquest cognom.

La Tossa de Montbui (III)

La Tossa com espai antròpic

La Tossa també s'ha convertit en un dels espais d'ocupació humana més importants del territori que domina. Tot i tenir aspectes que el fan poc atractiu com a lloc de residència, com pot ser la més que evident i proverbial manca d'aigua.

La primera ocupació humana de que tenim notícia, amb una certa seguretat, de la Tossa es remunta al segle III aC. Aquesta devia ser bastant esporàdica i realitzada pels ibérs de la tribu dels lacetans. Aquests aprofitarien la Tossa com a talaia natural i privilegiada i de ben segur serien els primers dels seus en veure arribar els primers conqueridors romans. Però el més interessant d'aquest espai és que mai no fou un centre de culte si no que ràpidament es convertí en un espai comercial. Serà al cim de la Tossa on s'iniciaran els contactes comercials entre les diferents tribus iberes que confluirien en l'actual conca d'Òdena i entre aquests i els colons romans més tard.

De tota manera, ja al segle I dC el paper de la Tossa quedà relegat a un segon terme, en configurar-se com un espai de limes és a dir, com una fita territorial més. La vil·la instal·lada a l'actual pla de la Torra serà on es concentrarà la major part de la població i qui organitzarà el territori i el paisatge. Així la conca d'Ódena quedarà organitzada en funció de les noves vilae romanes.