Com és sabut, un dels principals herois de la darrera defensa de Barcelona l'11 de setembre de 1714 fóu Rafel de Casanova, Cap de la Junta de Braços de Barcelona i escollit per aquesta per a dirigir-ne la defensa. El que no és coneix tant és la implicació directa que hi tinguè Joan de Lanuza Montbui Vilarig i d'Oms, compte de Plasencia.
Aquest se situà, ja des del 1702, del bàndol del pretendent Carles d'Àustria i destacà com un dels principals austriacistes, fet que li comportà guanyar la distinció de "Grande de España" per part del ja rei Carles.
Com a cap de la Junta de Braços de Barcelona votà a favor de la defensa a ultrança del Cap i Casal, alineant-se amb les classes populars i en contra del criteri eclesiàstic. Així fou nomenat alferes banderer de la ciutat (això és segon portador de la bandera de Santa Eulàlia).
La tradició diu que, un cop caigut ferit Casanova i havent de ser aquest evacuat del baluard de Santa Elena, el comte de Plasencia dirigí els darrers esforços defensius tot i que ja tenia vuitanta anys amb la col·laboració del seu fill.
Aquesta implicació amb el bàndol vencedor, un cop finalitzada la guerra, comportà l'exili del comte de Plasencia a Segòvia, el pagament d'una multa de 20000 lliures i, el que va afectar més directament el nostre poble, el segrest de tots els seus drets jurisdiccionals, que passaren al domini reial.
El tractat de pau entre Espanya, França i Àustria de 1727 (el Tractat d'Utrecht) va possibilitar que els drets segrestats tornessin a la jurisdicció dels Lanuza i que els comtes poguessin tornar a Montbui, a més de que el nou monarca, Felip V, confirmés la dignitat de "Grandeza" atorgada per l'arxiduc Carles.
