diumenge, 12 de juliol del 2009

La industrialització a Montbui


Econòmicament parlant, Montbui s'ha caracteritzat sempre per ser un poble dedicat a la producció agrícola i ramadera on l'ús del bosc ha sobressortit per sobre de qualsevol altre sector. La proximitat amb Igualada, però, va fer que ràpidament es produís un fenòmen industrialitzador vinculat a la indústria tèxtil. Així sabem que ja al segle XIV apareix el primer establiment industrial (o proto-industrial) montbuienc vinculat a la manufactura de teixits. Aquest és un establiment promogut pel gremi de parers d'Igualada que es situa a l'altra banda del riu Anoia i que té com a primer objectiu el tintat dels teixits produïts a Igualada. Així, la fàbrica de Els Tints queda situada a tocar del carrer del Rec d'Igualada, concretament a l'actual carrer del Pont del nucli de Sant Maure.


Aquest, però, no serà el model majoritari d'expansió industrial i haurem d'esperar fins a les acaballes del segle XVII per veure com neix un nou sistema de producció fabril, aquesta es basa en el treball domèstic. Aprofitantels períodes d'inactivitat agrícola es complementa amb petits treballs de teixit i filatura la producció agrícola normal. D'aquesta manera s'imposa el putting out system propi dels inicis de la Revolució Industrial.


Fins ben entrat el segle XIX no es produirà el canvi necessari entre aquest sistema i el modern sistema industrial. Així apareixeran tres fàbriques d'una certa entitat.

La primera en instal·lar-se serà la de Cal Bas que inicia la seva activitat al segle XVIII amb capital montbuienc i igualadí; dedicada inicialment a la produccció de filatures, acabarà absorbint tots els processos industrials tèxtils fins al producte final.

La segona en aparèixer serà la fàbrica de fils del Molí del Marxantdones (també conegut molt significativament com a Molí de del Vídues), situat a la riera de Tous, aprofitarà a partir de mitjan segle XIX la força de l'aigua per moure la nova maquinària que substituirà les moles del molí fariner.

El darrer establiment industrial amb una certa potència d'aquest període serà la fàbrica de Claramunt & Cia., més coneguda com Cal Truco. Aquesta, que neix a la dècada dels 70 del segle XIX es dedicarà a la producció tèxtil i serà la darrera a extingir-se. Així, mentre les dues anteriors no arriben a superar els anys 30 del segle XX, Cal Truco tancarà arrel de la crisi del tèxti dels anys 80 del segle XX.

Cal Truco el 2008

Un altre establiment industrial que adquirirà certa importància serà el de la Vinícola. Aquesta, situada al bell mig de la carretera de Valls, a l'actual nucli de Sant Maure, naixerà com una adoberia l'any 1903 per transformar-se, ràpidament, en una destil·leria. Aquesta activitat perdudarà fins els anys 80 del segle XX, però els canvis en la legislació sobre "begudes espirituoses", que afecten la producció i la distribució d'aquestes, en forçaràn el tancament.

dissabte, 20 de juny del 2009

Cal Pèrrica

Arribem al darrer capítol de la sèrie dedicada a la Casa Gran. Ja hem vist com el seu orígen es remunta a una casa fortificada o domus vinculada als Montbui i la seva transformació en palau per part de la família Lanuza a partir del segle XVII.

La historia de la casa seguirà les vicissituds dels seus propietaris. Així serà com, en extingir-se la línia principal de la família Lanuza a començaments del segle XIX els seus drets i possessions passaran als marquesos de Dos Aguas (petit municipi valencià) que també seràn, doncs, barons de Montbui.

Com és sabut el segle XIX es caracteritzà per ser bastant convuls i pels canvis socials i polítics que es produïren. Tot i que les successives desamortitzacions no afectaren greument el patrimoni dels marquesos de Dos Aguas a Montbui, aquest sí que quedà empetit davant d'altres possessions d'aquesta família. Així, el 1896 decidiren liquidar el seu patrimoni montbuienc amb la venda de la Casa Gran (i altres terrenys) a la família Biosca, d'Igualada.

Coneguts amb el malnom de "Els Pèrrica" la casa guanyà aquest apelatiu, relativament desconegut per la magnificència de la Casa Gran.

diumenge, 14 de juny del 2009

El Palau dels Comtes de Plasència


En la darrera entrada del bloc vàrem parlar de la domus de Montbui com a centre de control feudal dels Montbui des del segle XI. Serà al segle XVII que aquesta casa començarà a viure la seva època daurada.
Les estratègies polítiques i matrimonials dels Montbui (de què tindrem ocassió de parlar en el futur) van fer que aquesta família entronqués amb la dels Lanuza a finals del segle XVI. En estroncar-se la línia principal d'aquesta el 1643, el comtat de Plasència passà a la línia catalana o de Ceret, i l'antiga domus patí una de les modificacions més importants de la seva història. Aquesta es convertí en una de les residències principals dels comtes que convertiren la casa en un veritable palau.
La presència dels comtes de Plasència a Montbui significà no només la transformació del palau si no tota una sèrie de canvis que marcaren la fesomía de Montbui. Així els comtes impulsaren la finalització del rec comunal (amb la construcció de les basses) i l'edificació d'una nova església que substituiría l'antiga capella de Santa Coloma i que, anys més tard, passaria a ser parròquia.
Fins i tot el poble canvià el seu nom per pasar a denominar-se com en els nostres dies.

dissabte, 30 de maig del 2009

La domus de Montbui


Comencem, amb aquesta entrada, el recorregut per la història d'un dels edificis més emblemàtics de Santa Margarida de Montbui: la Casa Gran.
La primera referència que tenim de l'existència d'una casa fortificada o residència nobiliària (això és una domus) al nucli de Santa Coloma de Montbui es remunta a l'any 1150. Aquesta es configura com el centre del domini dels Montbui sobre el terme i com a una de les seves bases d'operacions en els enfrontaments que sostenen ara contra els Cardona, ara contra els batlles d'Igualada.
Aquesta anirà substituïnt la centralitat que, fins el segle XIII, ostentarà el castell de Montbui com a lloc central del domini del casal de Montbui.
El domini que obtindran els Montbui de la domus de Vilanova del Camí, el 1172, farà que ladomus de Montbui guanyi pes en la xarxa militar dels Montbui però que, sobretot, s'erigeixi en centre del poder d'aquesta família, tant en el pla militar com en l'econòmic, ja que en ella es centralitzarà l'explotació agrícola del terme de Montbui.

divendres, 1 de maig del 2009

Els tres Montbui i la seva relació

Una recerca ràpida efectuada al Google del topònim Montbui ens farà saltar, ràpidament, a entre dos i tres llocs ben diferents. El primer serà, evidentment, Santa Margarida de Montbui, l'altre Caldes de Montbui i el darrer el castell de Montbui, que no és, com podriem pensar a priori, el castell de la Tossa. Analitzem aquesta més que curiosa coincidència que sovint comporta errors.

El castell de Montbui

El castell de Montbui, que es troba al municipi de Bigues i Riells, al Vallés Oriental; es troba documentat ja l'any 987 i en podem resseguir molt bé la història. Així sabem que l'any 1171 Berenguer de Cabanes el donarà en possessió a Bernat de Montbui, fill de Johan de Montbui, aleshores castlà de Montbui i senyor del lloc de Santa Coloma de Montbui. També a partir d'aquest moment el castell rep el nom de Montbui.

A partir d'aquest moment es configura la "baronia de Montbui" que inclou els termes de l'Ametlla del Vallès, Bigues , Sant Mateu de Montbui (poble que neix a redòs del castell i de l'esglèsia Sant Mateu), Lliçà d'Amunt, Palaudàries, Riells del Fai, Sant Bartomeu de Mont-ras, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Cristòfol de Pallars i Sant Feliu de Codines i que, fins el 1846, es configurarà com un únic municipi.

Caldes de Montbui

Aquest seria el tercer Montbui en qüestió. L'origen de la causa del seu topònim l'hem de buscar en dues qüestions. Caldes és la romana Aquae Calidae coneguda per les seves aigües termals i això explica el seu primer nom però ¿per què de Montbui? No hi ha cap relació entre el casal de Montbui i Caldes, ja que aquesta fou vil·la reial sempre (o gairebé). Sembla que la relació de veinatge amb la baronia de Montbui fèu que obtingués aquest cognom.