El Rec

Un dels elements més característics de Santa Margarida de Montbui és el rec. Aquesta infrastructura hidrològica aprofita l'aigua del torrent Garrigosa (del que ja hem parlat anteriorment) i trasllada l'aigua al llarg de tot el nucli de Santa Margarida, omplint diverses basses en el seu recorregut i regant la major part dels horts del terme. El seu recorregut,de més de 5,5 km, arriba fins a la Casa Gran on omple dues grans basses, utilitzades en el seu temps per a regar l'hort del palau, la neteja de la roba (en els safarejos instal·lats a tal efecte) i el consum ordinari.

Aquesta circumstància feia que es considerés que la construcció del rec va anar a càrrec dels Comptes de Plasència al segle XVII , moment de major presència de la casa de Lanuza al nostre poble.

La realitat, però, és una altra i ens ho indiquen diverses pistes. La primera menció al rec data dels segle XIV, aquest és un element comunal no subjecte a restriccions ni fiscalitzat pels senyors de Montbui que s'ha de mantenir (no construïr) per part de tots els usufructuaris (això vol dir la pràctica totalitat dels veïns de Montbui) cosa que ens fa pensar en una existència prèvia de l'estructura, que segurament fou ampliada i modificada al segle XVII i amb posterioritat.

També la creació de la primera Comunitat de Regants, ja al segle XVIII, ens indica d'una manera prou evident la titularitat "pública" d'aquest equipament.

Tram del Rec al Camí Vell de la Llacuna

Tram del Rec al nucli de Santa Margarida, a l'esquerra de la imatge es pot observar una de les nombroses basses que aquest omple.

Estructura per desviar el rec principal cap als ramals secundaris. La cronología d'aquesta es podria correspondre al segle XV.

El riu, els torrents i les fonts (II)

Vàrem iniciar aquesta sèrie, que finalitza avui, amb una entrada en la que parlàvem dels rius i torrents i deixàvem les fonts per a properes intervencions.

Cal doncs, parlar ara de forma exclusiva de les fonts del terme de Montbui.

Hem de parlar, doncs de dos tipus de fonts diferents: les fonts que anomenarem fonts rurals, que es troben fora dels nuclis habitats, i les fonts urbanes. Començarem per aquestes si bé la diferència és, en certa manera, artificial.

Fonts Urbanes

Entre aquestes hem de diferenciar les que es troben als nuclis de Santa Margarida i el de Sant Maure.

Al nucli de Santa Margarida és on trobarem més fonts, aquí podrem identificar les fonts de Ca la Macària, de Sant Roc, de Sant Magí i de Nostra Senyora de Gràcia. També existiren pous importants com el de Cal Bas, avui desaparegut.

Al nucli de Sant Maure destaquen la font de Can Rafeques, actualment inserida dins de la bassa de l'Artés i la Font del Barri del Pi.

Fonts Rurals

Entre les fonts rurals, gairebé impossibles de catalogar, destacarem les més conegudes.

Aquestes són la Font del Bufó, en un estat deplorable d'abandonament, la Font del Sanahúja que marquen l'inici i el final del Nucli de Santa Margarida. També destaquen la Font de Cal Bisbal, la Font del Llop o del Salvatge, la Font del Pagna (a la finca de Can Vidal) i la Font Trobada.

Totes aquestes fonts, i fins a una trentena més de diferent entitat, tenien el mateix objectiu, garantir el subministrament d'aigua d'ús domèstic, i en menor mesura, per al regadiu.

El Saió (II)

El desenvolupament del nucli del Saió fou lent i pràcticament immutable en el temps. Al segle XVII, i degut a la fragilitat del terreny, es va haver de reconstruir pràcticament l'església de Sant Pere, que a partir d'aquell moment va canviar la seva advocació per l'actual de Santa Anna.

Aquest, però, no fou l'únic canvi produït al nucli més petit del terme. Les característiques dels terrenys de la banda nord-oest de la Tossa i, sobretot, la distribució de la propietat; afavoriren que, des del segle XV apareguessin nombrosos masos aïllats que dominaven grans extensions de terra, dedicades, sobretot, a la producció cerealística. D'entre aquestes cal destacar Can Vilaseca i el futur nucli del Coll del Guix. Aquest, originat a partir d'un unic mas Can Bartrolí, aparegut a inicis del segle XV, aquest es va anar configurant com un nou nucli i l'any 1917 es dotava d'un espai associatiu: la Unió Recreativa del Coll del Guix, que feia la competència a l'Ateneu Agrícola del Saió. Avui desapareguts.

Seria difícil fer un recorregut exacte per les vicissituds d'aquests dos nuclis, diferents però molt semblants, a més hauriem de parlar de les nombroses masies i nuclis aïllats que, en determinats casos, aquestes generaren.

Per a això és recomanable la lectura de Santa Margarida de Montbui. Retalls d'història del poble i els seus barris de Josep Casanellas.