La domus de Montbui

Comencem, amb aquesta entrada, el recorregut per la història d'un dels edificis més emblemàtics de Santa Margarida de Montbui: la Casa Gran.

La primera referència que tenim de l'existència d'una casa fortificada o residència nobiliària (això és una domus) al nucli de Santa Coloma de Montbui es remunta a l'any 1150. Aquesta es configura com el centre del domini dels Montbui sobre el terme i com a una de les seves bases d'operacions en els enfrontaments que sostenen ara contra els Cardona, ara contra els batlles d'Igualada.

Aquesta anirà substituïnt la centralitat que, fins el segle XIII, ostentarà el castell de Montbui com a lloc central del domini del casal de Montbui.

El domini que obtindran els Montbui de la domus de Vilanova del Camí, el 1172, farà que ladomus de Montbui guanyi pes en la xarxa militar dels Montbui però que, sobretot, s'erigeixi en centre del poder d'aquesta família, tant en el pla militar com en l'econòmic, ja que en ella es centralitzarà l'explotació agrícola del terme de Montbui.

Els tres Montbui i la seva relació

Una recerca ràpida efectuada al Google del topònim Montbui ens farà saltar, ràpidament, a entre dos i tres llocs ben diferents. El primer serà, evidentment, Santa Margarida de Montbui, l'altre Caldes de Montbui i el darrer el castell de Montbui, que no és, com podriem pensar a priori, el castell de la Tossa. Analitzem aquesta més que curiosa coincidència que sovint comporta errors.

El castell de Montbui

El castell de Montbui, que es troba al municipi de Bigues i Riells, al Vallés Oriental; es troba documentat ja l'any 987 i en podem resseguir molt bé la història. Així sabem que l'any 1171 Berenguer de Cabanes el donarà en possessió a Bernat de Montbui, fill de Johan de Montbui, aleshores castlà de Montbui i senyor del lloc de Santa Coloma de Montbui. També a partir d'aquest moment el castell rep el nom de Montbui.

A partir d'aquest moment es configura la "baronia de Montbui" que inclou els termes de l'Ametlla del Vallès, Bigues , Sant Mateu de Montbui (poble que neix a redòs del castell i de l'esglèsia Sant Mateu), Lliçà d'Amunt, Palaudàries, Riells del Fai, Sant Bartomeu de Mont-ras, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Cristòfol de Pallars i Sant Feliu de Codines i que, fins el 1846, es configurarà com un únic municipi.

Caldes de Montbui

Aquest seria el tercer Montbui en qüestió. L'origen de la causa del seu topònim l'hem de buscar en dues qüestions. Caldes és la romana Aquae Calidae coneguda per les seves aigües termals i això explica el seu primer nom però ¿per què de Montbui? No hi ha cap relació entre el casal de Montbui i Caldes, ja que aquesta fou vil·la reial sempre (o gairebé). Sembla que la relació de veinatge amb la baronia de Montbui fèu que obtingués aquest cognom.

La Tossa de Montbui (III)

La Tossa com espai antròpic

La Tossa també s'ha convertit en un dels espais d'ocupació humana més importants del territori que domina. Tot i tenir aspectes que el fan poc atractiu com a lloc de residència, com pot ser la més que evident i proverbial manca d'aigua.

La primera ocupació humana de que tenim notícia, amb una certa seguretat, de la Tossa es remunta al segle III aC. Aquesta devia ser bastant esporàdica i realitzada pels ibérs de la tribu dels lacetans. Aquests aprofitarien la Tossa com a talaia natural i privilegiada i de ben segur serien els primers dels seus en veure arribar els primers conqueridors romans. Però el més interessant d'aquest espai és que mai no fou un centre de culte si no que ràpidament es convertí en un espai comercial. Serà al cim de la Tossa on s'iniciaran els contactes comercials entre les diferents tribus iberes que confluirien en l'actual conca d'Òdena i entre aquests i els colons romans més tard.

De tota manera, ja al segle I dC el paper de la Tossa quedà relegat a un segon terme, en configurar-se com un espai de limes és a dir, com una fita territorial més. La vil·la instal·lada a l'actual pla de la Torra serà on es concentrarà la major part de la població i qui organitzarà el territori i el paisatge. Així la conca d'Ódena quedarà organitzada en funció de les noves vilae romanes.

La Tossa de Montbui (II)

Llegendes

Ja hem vist amb anterioritat com la muntanya de la Tossa és font de llegenda.

Ja hem al·ludit a les més conegudes que són aquelles que tenen a veure amb el suposat orígen del nom Montbui: el bou d'or d'orígen ibèric amagat en alguna part de la Tossa i també els bous embolats i atiats contra els sarraïns que ocuparien el castell. No cal estendre's més en aquestes versions.

Cal indicar però, altres llegendes que prenen com a escenari aquesta muntanya. Una d'elles ens ve a explicar el nom del mirador més important de la Tossa: el Salt de la Donzella.

Segons s'explica des d'allí es precipità cap el buit una donzella (segons uns una pastoreta, segons altres, la filla del castlà) que, encalçada per un alarb amb no gaire bones intencions, preferí la mort a caure a les seves mans.

Encara una altra llegenda fa referència a la Font del Moro o del Salvatge. Segons aquesta, el senyor expulsat del castell, que segons la versió és el senyor cristià del castell que el recupera gràcies a l'estratègia dels bous, o segons altres l'àrab. Aquest es refugia a l'entorn d'aquesta font situada a la falda de la Tossa, sol o en companyía de la seva dona, i esdevé una mena d'"home dels boscos", completament assilvestrat.

Com es pot comprovar, la Tossa és font de llegenda amb diverses versions, totes encaminades a explicar fenòmens totals (orígen del castell i del poble de Montbui) o bé episodis i espais petits.

La Tossa de Montbui (I)

El principal referent iconològic de Montbui és la Tossa.

Aquesta petita muntanya (626 m) es configura com el punt més elevat del municipi i en un dels principals miradors de la Conca d'Òdena (l'altre el trobariem ja en la serra de Rubió).

Geologia
La muntanya de la Tossa té els seus orígens en el Càmbric, on es comença a configurar com un gran escull coral·li que circumcidava l'actual Conca d'Òdena i que durant tota l'era Paleozoica va anar pujant i baixant.
Aquest va sorgir de les aigües, de forma definitiva, en el Cretaci, moment en que es comença a configurar el massís de Montserrat, i a partir d'aquest moment l'erosió afectà més greument la part central d'aquest àtol que s'enfonsà per la seva base deixant pas a l'actual Conca d'Òdena. Així només restaren dues puntes d'aquest escull que son, per la banda més oriental la Tossa i pel seu costat més occidental, el Puig Aguilera a Òdena.

El Puig Aguilera