divendres, 4 d’octubre del 2013

Ressolt el misteri del Benefici de Sant Josep

Escut de Josep Maranges.
Com podem veure és un escut parlant compost de "mans" i "franjes".

Ja fa un temps vàrem presentar el benefici de Sant Josep, vinculat a l'església parroquial de Santa Margarida, com un dels més importants de Montbui. El que no sabiem, o no teniem clar, era en quin moment aquest es va constituïr, per qui i què implicava realment.

Gràcies al treball de recerca realitzat per en Carles Puigferrat amb motiu de les Jornades Europees del Patrimoni d'enguany podem posar llum a aquest fet. 
El benefici de Sant Josep es troba ja constituït oficialment l'any 1698  (i no al segle XIV com crèiem fins ara) per part del rector de Montbui Josep Maranges a qui pertany l'escut heràldic que il·lustra aquesta entrada.
Aquest dotarà el benefici amb diverses propietats agrícoles distribuïdes pel terme de Montbui (vinyes, terres campes i horts) i que encara avui es troben en possessió de l'església, a més de cedir una casa de dos portals situada al carrer major i que avui es coneix com a Cal Beneficiat. 
Per altra banda, aquest benefici estableix també quines seran les obligacions del beneficiat. La primera serà la de sufragar quatre misses i una absolta setmanals en sufragi de l'ànima de Mossen Maranges un cop aquest hagués mort, una obligació gens econòmica si tenim en compte el ritual i els dispendis de les misses barroques. A més a més, el beneficiat també té l'obligació d'exercir com a mestre de minyons, ensenyant de llegir i escriure, a més a més de la doctrina, els nens del lloc i terme de Montbui.
Així doncs, no només hem aclarit l'origen del benefici de Sant Josep si no que fins i tot hem trobat el moment en que s'inicia l'escolarització dels infants montbuiencs.

divendres, 27 de setembre del 2013

Montbui revivim... el nostre passat



Recull de testimonis orals i de documentació gràfica del nucli de Sant Maure de Santa Margarida de Montbui que retrata el creixement d'un poble, des dels primers moviments migratoris dels anys 50 i 60 o les reivindicacions pels serveis bàsics fins a la creació dels primers ajuntaments democràtics. En definitiva, una aproximació a la història recent del nucli urbà de Santa Margarida de Montbui a partir de les vivències personals dels ciutadans i ciutadanes d'aquest municipi.

dijous, 26 de setembre del 2013

Montbui, me'n recordo



Us deixo el documental titulat Montbui, me'n recordo realitzat pel grup Cerca l'any 2009 i que, a partir dels relats biogràfics dels avis i àvies de Santa Margarida de Montbui (l'Anoia),  proposa un viatge des dels anys trenta fins ara. Els i les protagonistes, a través del seu testimoni personal, ens ofereixen un valuós relat de memòria col·lectiva sobre la vida i transformació d'un poble al llarg del segle XX: les vivències de la guerra, la quotidianitat a la postguerra, la vida social al poble, l'arribada de l'aigua, la creació dels carrers, l'oci de la joventut... De la mà de la història de vida de la gent gran, aquest document apropa a les generacions futures el passat més immediat d'un poble, els seus processos socials, històrics i vitals.

dissabte, 21 de setembre del 2013

Jornades Europees del Patrimoni 2013: de Santa Maria a Santa Margarida


Enguany,  i com ja vàrem indicar en una entrada anterior, es celebra el quart centenari de la construcció de l'església parroquial de Santa Margarida. És per això que aquest espai ocuparà una part central de les Jornades Europees del Patrimoni d'enguany a Montbui.

Així doncs, l'historiador Carles Puigferrat ens parlarà de com es va produir el trasllat parroquial des de Santa Maria de la Tossa a Santa Margarida en una visita guiada doble que s'iniciarà a les 18:00 a la Tossa i seguirà a les 19:00 a Santa Margarida. 

dimecres, 21 d’agost del 2013

400 anys de temple, més de parròquia

Enguany es commemora la finalització de la construcció de l'església de Santa Margarida. Aquest edifici, que substitueix l'antiga capella de Santa Coloma, ubicada aproximadament a l'actual plaça de Ca la Macària, consta d'una sola nau amb planta basilical, dividit en sis capelles (originalment cinc) i l'altar major. 

Mostra Església en un mapa més gran

Tot i que va ser construïda a inicis del segle XVII (entre el 1606 i el 1613) l'estil emprat és el gòtic tardà obviant estils més moderns com els renaixentistes i barrocs, que de ben segur coneixien els principals patrocinadors de l'obra, els comptes de Plasència, gràcies a la seva relació amb Itàlia.
Tot i que vista des de l'exterior no presenta elements destacables originals és al'interior on trobem autèntiques joies. La primera és el quadre de la mort de Sant Josep, ubicat a la capella homònima i contemporani al temple i vinculat al benefici de Sant Josep.
Els segon element, i potser el més important és la làpida sepulcral dels comptes de Plasencia, que ocupa bona part de l'espai de l'altar major i que, desgraciadament, es troba tapada en un terç de la seva extensió privant-nos de trobar les armes dels Lanuza Vilarig Oms Montbui.
Finalment, també cal destacar les claus de volta que divideixen el temple. En la primera, i que correspon a l'altar major s'hi representa Santa Margarida, en la segona, hi veiem la Verge del Roser, tot seguit, Sant Maure, segon patró de Montbui i finalment, Sant Antoni i Sant Sebastià.
Tot sembla indicar que es produeix, a l'hora que hi ha un canvi d'església, un canvi en el patronatge del poble. Així Santa Margarida substitueix Santa Coloma, mentre que Sant Maure ho fa amb Sant Sebastià i Sant Antoni (Sant Roc s'hi afegirà més tard).
Fins aquí poques novetats però el que resulta interessant és que, segons es desprèn de la investigació realitzada per Carles Puigferrat a partir dels llibres de visites parroquials, la parroquialitat ja s'havia desplaçat de la Tossa a la capella de Santa Coloma com a mínim a inicis del segle XVI, cosa que endarrereix la cronologia prop de 100 anys. Així doncs, contràriament al que es creia, la parròquia de Santa Margarida no ho és de vell nou, si no que substitueix una església parroquial ja preexistent, la de Santa Coloma.

Finalment, gràcies a les obres de remodelació que s'han dut a terme darrerament, a la capella del Sant Crist han aparegut una sèrie de pintures murals, que actualment es troben en fase d'estudi i datació que, sembla, envoltaven l'antiga porta d'accés al cementiri.



diumenge, 28 d’abril del 2013

Immigració i creixement demogràfic

Ja en una altra ocasió vàrem parlar de les conseqüències de la immigració dels anys 60 i 70 a Montbui. Ja va quedar palès que una de les conseqüències principals fou el canvi del paisatge, de rural a urbà, que es produí en una zona del municipi que evolucionà fins convertir-se en l'àrea més urbanitzada i habitada: Sant Maure.
En aquella ocasió parlàvem de quines van ser les possibles causes que dugueren a l'evolució del nucli de Sant Maure, però ens deixarem una qüestió tant o més important; qui van ser els responsables d'aquesta evolució?, qui va permetre el creixement d'aquest nucli?
La resposta sembla senzilla: la immigració massiva procedent de l'Estat espanyol dels anys 50 i 60 (sobretot) però, d'on procedeixen aquestes persones? En quina quantitat? Com afecten al desenvolupament demogràfic montbuienc.

Intentarem oferir una mica de llum a aquesta qüestió i ho farem amb dades numériques i gràfiques. 
De primer, una imatge amb l'evolució demogràfica de Montbui entre 1950 i 1999 on podem constatar un creixement exponencial de la població montbuienca que sembla no tenir aturador i que només pot ser explicat per una arribada massiva de població entre els anys 50 i 80 del segle XX que s'estabilitza, precissament, amb l'inici de la dècada dels 90.

La següent gràfica, una mica més difícil de llegir ens indica, en un punt mig d'aquest període (1975); triat per ser el moment en el que hom considera que el fenomen migratori espanyol s'ha estabilitzat (és a dir, que perd força i ja no hi ha migracions massives si no puntuals); la procedència en percentatge de tots els habitants de Montbui, sense distinció de en quin nucli de població s'estableixen. Podem veure, en aquesta gràfica, que els contingents de població més grans, deixant de banda els catalans, procedeixen d'Andalusia i Extremadura, seguits per murcians i castellans.


dimarts, 19 de març del 2013

El benefici de Sant Josep

Una de les característiques principals de les societats de l'Antic Règim és la divisió social en estaments. Aquests estaments, establerts per Sant Agustí, eren tres compartiments pràcticament tancats que definien els drets i obligacions de les persones que en formaven part. Aquests estaments eren els oratores (religiosos), bellatores (nobles) i, finalment, els laboratores (literalment, treballadors). Les diferències entre aquests eren importants i era pràcticament impossible passar d'un estament a l'altre. No obstant aquesta dificultat alguns elements del poble pla podien traspassar a l'estament religiós. 
La via més ràpida per fer aquest canvi de condició social era l'obtenció d'un benefici eclesiàstic, així les persones que l'obtenien passaven a formar part del conegut a casa nostra com a braç eclesiàstic. 
En el cas de Montbui coneixem un cas d'aquestes característiques vinculat a l'anomenat benefici de Sant Josep, ja documentat al segle XIV. Aquest privilegi eclesiàstic permetia als seus posseïdors accedir a les rendes a que tenia dret el clergat montbuienc, això sí, amb la contraprestació d'haver de dur a terme tasques auxiliar a l'església: escolans, sagristans i, sobretot, campaners.
Així mateix obteniren el dret de fer servir escut heràldic que representaren en obres pictòriques com el llenç de "La mort de Sant Josep" que es conserva a l'església de Santa Margarida.
No obstant aquestes obligacions el privilegi era prou important com per permetre a la família que va rebre aquest dret com per a construir-se una de les cases més importants que encara existeixen a Montbui: Cal Beneficiat. 

dimarts, 29 de gener del 2013

El desenvolupament del nucli de Sant Maure

Durant la presentació del llibre "Història de Santa Margarida de Montbui" es va encetar un interessant debat a l'entorn d'una qüestió: Quines foren les causes de l'aparició i desenvolupament del nucli de Sant Maure? És una molt bona pregunta però que requereix una resposta complexa i llarga. Ara no intentaré donar resposta a aquesta qüestió si no que donaré alguns dels elements que apareixéren en aquella ocasió per tal de desenvolupar-los i generar una primera hipòtesi.

Factors històrics

Si bé el nucli de Sant Maure ja existeix, com a mínim, des del segle XV aquest es caracteritza per ser un espai marginal, escassament antropitzat i amb un poblament dispers. Aquesta és, però una tònica que apareix, no només al terme de Montbui, si no que és constant a bona part de la Conca d'Òdena, on veiem localitats amb múltiples nuclis: Òdena, Vilanova del Camí, Carme, Jorba, i casos extrems com Orpí i Santa Maria de Miralles.
Així doncs, no serà fins el segle XX que es produeixi una consolidació del nucli, per altres causes
Sant Maure el 1956

Factors demogràfics

El creixement exponencial que suposa l'arribada massiva d'immigració del sud d'Espanya a partir de la segona meitat dels anys 50 del segle XX fa que sigui necessari ubicar aquesta població en un nou territori. El fet és que el pol d'atracció és Igualada i no Montbui, cosa que condicionarà on s'ubicarà aquesta població nouvinguda. Cal tenir en compte, també, que el nucli de Santa Margarida és incapaç d'absorbir aquest creixement poblacional, en primera instància.

Factors sociològics

Qualsevol procés migratori implica una modificació de la sociologia del territori d'acollida. Els nouvinguts poden adaptar-se (integrar-se) al nou territori o constituir societats més o menys tancades. L'arribada massiva d'immigració fa que es tendeixi a la creació d'una societat tancada, poc procliu a la integració. Les culpes, però han de ser repartides ja que els "autòctons" tendeixen a situar aquesta nova població en espais marginals. En el cas que ens ocupa, la població immigrant que té com a objectiu Igualada és ubicada en espais perifèrics: barris Montserrat i de Fàtima a Igualada, Vilanova del Camí, Montbui i Òdena (barri de Sant Pere).
Sant Maure, avui

Factors econòmics

Un altre element a tenir en compte, i que no és menys important, és l'econòmic. El preu de l'habitatge, o del sól, pot condicionar (i de fet, ho fa) l'elecció del lloc de residència. Tot sembla indicar que el preu del sól i, per tant, de l'habitatge, al nucli de Sant Maure era molt menys elevat que en d'altres localitzacions, cosa que permetia assolir aquesta necessitat bàsica amb un esforç menor.

Factors geogràfics

Finalment, també cal considerar els factors geografics, Aquests tenen molt a veure amb la proximitat entre el lloc de residència i l'espai on obtenir serveis, lleure i, és clar, treball. Igualada és el gran proveïdor de treball i el nucli de Sant Maure es configura sense solució de continuitat amb l'espai urbà. Santa Margarida en queda allunyada, com avui, més de tres quilòmetres.



dijous, 24 de gener del 2013

La Tossa al NO-DO

Tal i com informava aquesta setmana el nou mitjà digital Infoanoia.cat  la Tossa va aparèixer diverses vegades al NO-DO (Noticiario y Documentales) espanyol, un servei d'informació impulsat pel règim franquista i d'obligatòria projecció en els cinemes espanyols, abans de cada sessió.
El NO-DO va desaparèixer a la primeria dels anys 80 del segle XX però el seu fons documental encara existeix i ara s'ha fet públic i accessible mitjançant el web.

Així la Tossa és protagonista de l'informatiu del 17 de juliol del 1961, any en que s'inaugura la restauració de l'església.
Com podeu veure en el vídeo adjunt.



El 1969 torna a aparèixer la Tossa, ara com a escenari d'unes maniobres de la Creu Roja.(a partir del minut 1:27 en el següent vídeo).

dimecres, 9 de gener del 2013

La presència àrab a Montbui

En el número de gener d'aquest any de la revista Sàpiens apareix un article sobre un període molt poc estudiat de la història de Catalunya: el segle VIII. És aquest un segle que queda envoltat de dos grans processos històrics, el primer, des del segle IV i fins el 711 és el de la formació del regne visigòtic de Toledo (passant per Tolouse i Barcelona) i el segon, a partir del segle IX, la formació i consolidació dels territoris comtals, la coneguda com a Marca Hispànica, a redós de l'Imperi Carolingi.
Extensió d'Al-Andalus al segle VIII

Com molt bé podem llegir en aquest article "Segle VIII: quan Catalunya era musulmana", els territoris de l'actual Catalunya quedaren sota domini musulmà i ràpidament s'hi configuraren comunitats àrabs i berebers que deixaren la seva petja en el territori. Aquesta petja es veu reflectida en determinats topònims (molt clars com més al sud viatgem en el nostre territori) però cada cop més difosos i difícils d'identificar en l'anomenada Catalunya Vella.

I aquí és on rau la pertinència d'aquesta entrada. En aquest article s'afirma que el terme "Montbui" té un orígen àrab; ara bé, no ofereix cap referència dels orígens d'aquest terme (àrab, amazic?). Cal dir, per altra banda, que la presència àrab a Montbui fou ben real però de curta durada. Sabem amb un cert grau de certesa que Òdena fou un important enclavament àrab (anomenat Wadina), Gomis GALTÉS va afirmar, sense fonaments, que l'església de la Tossa fou mesquita i algunes llegendes ens parlen de la presència àrab a  Montbui. Per altra banda, alguns exemples d'aprofitament de l'aigua (el molí del Polvo o el mateix rec) poden donar-nos pistes d'aquesta presència musulmana, que, de ben segur, fou de curta durada i poc profunda pel que fa a la població establerta.