dimecres, 13 de gener del 2010

Guerra Civil a Montbui i presentació de llibre

Aquesta tarda, a les 20:00, i dins dels actes de la Festa de Sant Maure es presentarà al CCC La Vinícola de Montbui el llibre Contrabandistes de la Llibertat, d'Assumpta Montellà.
Així mateix es farà un breu repàs de la Guerra Civil i el primer franquisme al municipi de Santa Margarida de Montbui per part de l'autor d'aquest bloc.

No hi podeu faltar!!

dissabte, 9 de gener del 2010

L'esglèsia parroquial de Santa Margarida de Montbui

L’església parroquial de Santa Margarida es construirà a partir de l’any 1600 substituïnt l’antiga capella de Santa Coloma (situada una mica més avall, aproximadament a la zona de ca la Macària). L’any 1614 serà consagrada com a parròquia, cosa que fa que l’esglèsia de Santa Maria de la Tossa passi a ser-ne sufragània (aquesta havia sigut la parroquial de Montbui fins aquell any).

Finançada pels comtes de Plasencia que es reservaran una sèrie de prerrogatives. La primera es troba en l’advocació, ja que Margarida era el nom de la germana del comte de Plasencia, Joan de Lanuza. L’altre serà la instal·lació del panteó nobiliari de la casa situant una important tomba l’altar major de la que encara es conserva la làpida i on s’hi enterraren els cossos de Joan de Lanuza, Margarida de Lanuza i Gertrudis de Lanuza, esposa del primer.

També es construiran dos nous altars obra de l’escultor Sunyer, un d’ells dedicat al Sant Crist i l’altre a Sant Isidre, també a aquest escultor se li atribueix el nou crucifix que s’instal·larà a l’altar major.

De planta basilical i amb entrada lateral, que dona a la plaça Major, s’inclou dins del barroc plateresc català.

A mitjan segle XVIII es construí el campanar en diverses fases. En aquests anys s’anaren afegint elements decoratius, tals com les armes dels marquesos de Dos Aguas, senyors de Montbui a partir de finals del segle XVIII.

L’any 1809 les tropes napoleòniques, instal·lades a l’hospital de campanya ubicat a Montbui, saquejaren el temple esbotzant la tomba dels comtes de Plasencia en creure que hi havia un tresor amagat.

L’any 1819 es traslladà la porta del lateral a l’actual porta principal i el 1825 s’instal·là el primer rellotge al campanar.

Amb l’esclat de la guerra civil espanyola l’església patí noves vicissituds. Bona part del patrimoni artístic conservat a l’església va desaparèixer així com la major part del fons de l’arxiu parroquial. Tot i així es conservaren algun retaule i altres obres i objectes cultuals. La conseqüència més important però fou la transformació de l’església en equipaments diversos segons el moment de la guerra. En un primer moment s’instal·là, reobrint el portal lateral, el Sindicat Agrícola d’Aigüesbones de Montbui, tal com indica el cartell pintat que encara es conserva a la façana de l’edifici. Posteriorment fou utilitzada com a garatge i, finalment, com a taller mecànic.

El final de la guerra civil marcà la recuperació de l’espai com a lloc de pràctica religiosa.

dijous, 7 de gener del 2010

Un poble mal orientat

El nucli de Santa Coloma de Montbui (actual Santa Margarida) va nèixer, com ja hem dit anteriorment, cap el segle XII o XIII. Té el seu orígen en la capella de Santa Coloma i, sobretot, la domus de Montbui, actualment la Casa Gran.

Fins aquí tot normal i corrent pel que fa a la formació dels nostres pobles i ciutats. Però, ¿per què diem que el poble està mal orientat? Els habitants de Montbui ho saben molt bé, gairebé cap casa té sol quan tocaria, és a dir, a l'hivern, i en canvi a l'estiu costa trobar una ombra on aixoplugar-se.

Aquesta orientació "errònia" respón a diverses qüestions no gens menors. La primera i no gaire visible és el control sobre les vies de comunicació. El principal camí que travessa Montbui és el que recorre Catalunya de Nord a Sud, conegut com a camí de Manresa a Valls o, al nostre poble, Carretera Vella. Aquesta via té un orígen pre-romà i s'incloia com a via de tercer ordre en la xarxa romana, per tant era important per als barons de Montbui controlar-ne el trànsit , és per això que la domus montbuienca s'instal·là controlant aquest pas tant important.

La següent raó la provoca la pròpia geologia. Les cases que es construeixen amb el creixement urbà del nucli ho fan aprofitant la roca dura que trobem al vessant oest del poble, deixant lliures les millors terres per al conreu. A més d'allunyar-se dels torrents que travessen el terme.

Això, però, fa que el sol no toqui les cases quan toca i que el nostre sigui un poble humit i fred a l'hivern ja que per aprofitar els millors moments d'insolació (i evitar-ne els més forts) s'hauria d'haver desenvolupat o bé a la zona de la Solana o bé a la zona de la Serreta.


dimarts, 5 de gener del 2010

Guix i calç


L'activitat extractiva ha sigut importantíssima en el desenvolupament econòmic de Montbui a partir del segle XVIII i fins els nostres dies. Aquesta activitat es centrarà sobretot en dues materies primeres imprescindibles per a la construcció i molt abundants en altres temps en el nostre terme.

La primera, i que encara avui ofereix un cert rendiment, és el guix. Basat en el carbonat càlcic, aquest element natural que ha de ser extret i refinat es feia servir per arrebossar parets i sostres així com, sovint, com a argamassa en determinades construccions. Actualment però, també es fa servir en l'elaboració de plaques de guix, a més d'altres usos. Aquest recurs, tot i que escàs si el comparem amb altres localitats properes, encara és explotat a la zona del Saió.

Un altre recurs que va arribar a ser molt important va ser la calç. Utilitzada sobretot per a les construccions en pedra on s'utilitzava una barreja de calç, sorra i aigua (morter) per tal de fer més duradores les estructures. L'explotació d'aquest recurs, d'origen semblant al guix, però de menor qualitat exigia primer l'edificació de forns de calç, on la pedra que s'extreia de les canteres s'escalfava, esmicolava i ensacava per tal de dur-la al mercat.

A Montbui existien dos d'aquests forns de calç, un d'ells als boscos de Can Vidal, del qual desconeixem l'estat de conservació, i l'altre al camí del cementiri, a tocar del nucli de Santa Margarida, en un notable estat de conservació; si bé seria necessària una neteja i consolidació de l'estructura.
Forn de calç al Camí del Cementiri