El riu, els torrents i les fonts (I)

Un dels aspectes més interessants de la geografia montbuienca i que han marcat la seva història (fins i tot pel que fa a la seva toponímia) ha sigut l'existència de nombrosos torrents i encara més fonts.Amb aquesta entrada farem un inventari dels torrents i fonts més coneguts, per bé que en podriem esmentar moltes més.

El riu Anoia, la façana nord

Ja hem vist amb anterioritat com el riu Anoia es configura com el límit nord del terme municipal i el separa de la ciutat d'Igualada. El riu, a més a més, també és el destí dels torrents i rieres que desenvolupen el seu recorregut pel terme de Montbui.

Torrents i rieres

Entre els nombrosos torrents i rieres hem de destacar els següents:

Riera de Tous: neix a Sant Martí de Tous i flueix separant els termes de Montbui i Tous i entre els nuclis del Saió i la Mallola, desenvocant finalment en el riu Anoia. Les seves aigües foren aprofitades per a la instal·lació de molins fariners i paperers.

Torrent Feliu: el de més llarg recorregut pel terme, neix als encontorns de ca l'Amigó i segueix el seu curs de sud a nord fins a trobar-se amb la riera de Tous, una mica abans de que aquesta desemboqui a l'Anoia.

Torrent Torres: també conegut com el Torrent de les Bruixes, neix als peus de la Tossa i és el principal responsable de la formació dels "badlands" o xaragalls provocant l'erosió de les toves margues, amb el seu curs sec durant pràcticament tot l'any ha estat canalitzat i desviat en diversos punts, per bé que el seu curs natural el porta a travessar el nucli de Sant Maure.

Torrent Garrigosa: part importantíssima de la façana sud del municipi, transcorre paral·lel a la serra de Miralles-Queralt. Pràcticament mai es queda sec si bé el seu cabal descendeix considerablement en els mesos més secs de l'any. Fortament aprofitat per l'èsser humà és d'aquest torrent que es va fer la captació, al segle XV, de l'aigua que transcorre pel rec que rega les hortes del nucli de Santa Margarida. També a les seves ribes s'instal·laren diversos molins.

Desemboca també al riu Anoia però ja dins del terme municipal de Vilanova del Camí.

Les modificacions del terme municipal de Montbui

El terme municipal actual de Santa Margarida de Montbui es correspon en la seva totalitat amb la demarcació del castell termenat de la Tossa de Montbui. Aquest va ser establert definitivament al segle XI amb l’afegitó del terme del Castell d’Ocelló (d’una més que efímera existència) i la segregació del Castell de Tous, que adquirí el seu propi terme.

Però des del segle XI diversos han estat els projectes que tenien com a objectiu final la modificació del terme municipal. El primer es produí l’any 1868 en què un projecte de llei de les Corts Espanyoles pretenia l’eliminació dels municipis de menys de 1000 habitants. En aquells moments Montbui comptava amb poc més de 700 habitants i es va proposar l’annexió d’aquest a Vilanova del Camí municipi vinculat a Montbui pels drets senyorials dels Comtes de Plasència. Aquesta idea fou desestimada tant pels veïns de Vilanova com pels montbuiencs i els esdeveniments de la Gloriosa la feren desaparèixer definitivament .

Més seriós, però, fou el projecte d’ampliació del terme municipal d’Igualada l’any 1886. La capital de la comarca, que patia el constrenyiment tradicional que l’ha marcada al llarg de la seva història, sol·licità arrel de les dificultats que això li provocava en la qüestió fiscal ja que sovint els burots sobre la carn no es podien cobrar en haver cases amb porta a Òdena i a Igualada. Així doncs es presentà un projecte d’ampliació territorial que afegiria a Igualada terres pertanyents a Òdena, això és, des del passeig Verdaguer fins a les Guixeres i Can Roca de la Pedrissa i els voltants de Sant Jaume Ses Oliveres i el pla de la Massa. També però, es demanava una ampliació cap el sud, cosa que afectaria terres de Montbui. Així, i com podem veure en el mapa adjunt, Igualada guanyava terrenys al sud del riu Anoia arribant fins a Can Rafecas i les actuals basses de l’Artés. Així el terme s’establia des de la banda sud del Tossal de les Llebres fins al riu Anoia, resseguint els marges sud dels torrents Torres i Garrigosa, que feien la funció de “frontera natural”.

Finalment, però, l’any 1925, moment en que s’aplica finalment el projecte, Igualada només creix cap el nord i a costa d‘Òdena.

El casal de Montbui i la defensa de Barcelona el 1714

Com és sabut, un dels principals herois de la darrera defensa de Barcelona l'11 de setembre de 1714 fóu Rafel de Casanova, Cap de la Junta de Braços de Barcelona i escollit per aquesta per a dirigir-ne la defensa. El que no és coneix tant és la implicació directa que hi tinguè Joan de Lanuza Montbui Vilarig i d'Oms, compte de Plasencia.

Aquest se situà, ja des del 1702, del bàndol del pretendent Carles d'Àustria i destacà com un dels principals austriacistes, fet que li comportà guanyar la distinció de "Grande de España" per part del ja rei Carles.

Com a cap de la Junta de Braços de Barcelona votà a favor de la defensa a ultrança del Cap i Casal, alineant-se amb les classes populars i en contra del criteri eclesiàstic. Així fou nomenat alferes banderer de la ciutat (això és segon portador de la bandera de Santa Eulàlia).

La tradició diu que, un cop caigut ferit Casanova i havent de ser aquest evacuat del baluard de Santa Elena, el comte de Plasencia dirigí els darrers esforços defensius tot i que ja tenia vuitanta anys amb la col·laboració del seu fill.

Aquesta implicació amb el bàndol vencedor, un cop finalitzada la guerra, comportà l'exili del comte de Plasencia a Segòvia, el pagament d'una multa de 20000 lliures i, el que va afectar més directament el nostre poble, el segrest de tots els seus drets jurisdiccionals, que passaren al domini reial.

El tractat de pau entre Espanya, França i Àustria de 1727 (el Tractat d'Utrecht) va possibilitar que els drets segrestats tornessin a la jurisdicció dels Lanuza i que els comtes poguessin tornar a Montbui, a més de que el nou monarca, Felip V, confirmés la dignitat de "Grandeza" atorgada per l'arxiduc Carles.

El Fort del Pi

L'estiu del 1873, durant la tercera guerra carlina, Montbui i Vilanova del Camí es convertiran, sense voler-ho, en els espais militars des d'on s'iniciarà la conquesta d'Igualada per part de les tropes carlines. Pel que fa a Montbui, els zuaus carlins es situaran a les envistes de la vil·la d'Igualada i hi entraran finalment entre els dies 17 i 18 de juliol del 1873. Desplaçats aquests per les tropes regulars liberals, la Milícia Nacional dirigida pel Xic de la Barraqueta, acamparà a l'agost on primer es situaren les tropes carlines, això és a l'actual nucli de Sant Maure.

La sagnant entrada de les tropes carlines a Igualada va fer que les autoritats militars recuperessin un vell projecte de fortificació militar de la vil·la, abandonat després de l'acabament de la primera carlinada. Aquest consistía en la construcció de dos fortificacions que tenien com a objectiu fer de guaita sobre els principals punts d'entrada a Igualada (això és el pla de Sant Magí i el riu Anoia) i de primera defensa davant de qualsevol atac.-Recordem que les muralles del segle XVII ja havien estat superades per l'expansió urbana igualadina-.

Així és com s'inicia la construcció del Fort de Sant Magí, al terme d'Òdena, (actualment al c/Carme Verdaguer d'Igualada) i el més important fort d'Isabel II.

Aquest, constarà d'una torre octogonal situada a la muntanya del Pi (d'on obtindrà el nom amb que serà conegut popularment) i que estarà dotat d'artilleria i d'una petita tropa voluntària. Inaugurat l'abril de 1837 la seva importància militar serà escassa.

El fort es mantidrà en un acceptable estat de conservació fins la dècada del 1960 en que un individu el desmuntarà pedra per pedra per tal d'obtenir materials de construcció barats, que aniran a parar a Igualada i també a Sant Maure.