L'aprofitament del bosc

Ara, que ja comença a notar-se el canvi en el temps i que tots els meteoròlegs hi estan d'acord en que baixaran les temperatures, cosa que és un símptoma inequívoc de la fi de temporada de "caça" de bolets, parlarem de l'aprofitament tradicional del bosc a Montbui.

Un dels sistemes més coneguts de l'aprofitament del bosc a Montbui, tot i que no el més evident, és l'extracció d'escorça dels pins per tal de proveir la industria adobera igualadina d'una matèria primera imprescindible: els tanins presents a l'escorça i necessaris per adobar pells. Aquesta activitat extractiva va fer que es formessin autèntiques partides professionals que es dedicaven a no només a explotar els boscos montbuiencs si no tots aquells que fossin necessaris (amb migracions temporals fins i tot a les illes Balears). Aquesta activitat va anar creixent, com és evident, en la seva importància en funció de la demanda igualadina i no es va aturar fins ven entrat el segle XX en què el desenvolupament de la industria química va permetre substituir aquesta matèria primera forestal.

Entre altres aprofitaments menys coneguts trobem la fabricació i comercialització de carbó. Aquest procés el trobem documentat als terrenys de la finca de Ca l'Amigó i també a Cal Vilaseca, de tota manera, la producció era escassa i destinada a un mercat restringit a Montbui i el seu entorn més proper.
De la mateixa manera podem parlar d'altres mecanismes d'aprofitament forestal molt menys valorats des de la perspectiva pressent ja que queden emmarcats, molts d'ells, en l'oci o aprofitament del temps lliure. Estem parlant de la recerca de bolets i vegetals boscans com nous, aglans, etc. Aquests aprofitaments eren de temporada (sovint distribuïts entre la tardor i la primavera) i tenien una funció de complementació de l'alimentació obtinguda del treball agrícola. Considerant que els successius senyors de Montbui van trobar adient fixar, i mantenir, una taxa fiscal sobre aquests elements boscans (les anomenades "trobes") podem dir que aquesta era una activitat força important per als habitants de Montbui durant l'Edat Mitjana i l'época moderna.
Menció a part mereixen la cacera i la pesca. Aquestes son dues activitats inicialment reservades per al senyor però també gravades posteriorment amb les trobes, així el peix dels diversos cursos fluvials i les peces de caça menor eren aprofitades pels montbuiencs també.

Jornades Europees del Patrimoni

Durant el proper cap de setmana (24 a 26 de setembre) es duran a terme les XI Jornades Europees del Patrimoni una ocasió magnífica de posar de relleu aquells elements patrimonials i històrics. Enguany Santa Margarida de Montbui hi participarà amb sis actes, la majoria dels quals són una autèntica novetat com les visites guiades a l'Ateneu, l'església de Santa Margarida de Montbui o el Tast de Dracs.

Més informació visitant la pàgina del Museu d'História de Catalunya.

I Montbui va desaparèixer del mapa

Ja hem vist com les relacions entre Montbui i Vilanova del Camí tenen una llarga tradició. El que no és del domini públic és el fet de que aquests dos municipis van estar a punt de convertir-se en un de sol.

Vilanova del Camí, secularment vinculada a la Pobla de Claramunt, va aconseguir la seva independència municipal l'any 1808 (fet pel qual l'any 2008 es celebrà el bicentenari municipal) tot i que es mantingueren durant bona part del segle XIX les diferències administratives entre Vilanova i la Quadra, cosa que generà no pocs problemes i enfrontaments (de fet, a Vilanova hi havia dos ajuntaments, dues places majors...). La supressió dels  mayorazgos, el 1832, va contribuïr a fer desaparèixer aquesta situació conflictiva i va permetre la unificació dels dos espais, aplicant un cert sentit comú.

Però les reformes administratives semblava que no acabarien aquí quan l'any 1865 les Corts espanyoles iniciaren la tramitació d'un projecte de llei que tenia com a objectiu la supressió dels municipis de menys de 1000 habitants. La qüestió és que Vilanova, per diverses raons entre les que cal destacar la proximitat a Igualada i el fet de trobar-se lliure de càrregues senyorials, va crèixer per sobre dels 1000 habitants mentre que Montbui, sense aquests avantatges, s'havia estancat en prop de 700 habitants.

La qüestió és que la proposta no complaia a cap de les parts implicades, que alegaren les enormes diferències entre els dos municipis, a més de la distància que separava els dos principals nuclis habitats per oposar-s'hi. Serà, però, l'esclat de la Gloriosa, el 1868, que suposarà el derrocament d'Isabel II, el que aturarà aquest projecte d'unificació municipal.

La Quadra de Vilanova

Sovint les relacions entre els actuals municipis és curiosa i d'una llarga tradició. El cas de Montbui amb Vilanova del Camí no deixa de ser interessant. Tot i que el municipi que més ha caracteritzat i marcat la història i caràcter montbuiencs ha estat Igualada, Vilanova del Camí va tenir una certa importància en el desenvolupament del nostre poble. La relació, però, és menys evident i es troba en el complex món dels drets senyorials d'orígen medieval.

El naixement de la Quadra de Vilanova del Camí es produeix el 1206 com a solució per als conflictes entre els Montbui i els Claramunt moment en que els Montbui obtenen en feu la domus de Vilanova. El 1213, i sense que s'aconseguís cap solució en els enfrontaments senyorials, els Montbui obtenen en alou la dita domus i a més el domini sobre la vall de l'Escut, el mas Gallart i el mas d'en Vendrell, conegut a partir d'ara com a mas de Montbui.

Es configura, d'aquesta manera, un domini senyorial independent a l'interior de Vilanova del Camí que tindrà característiques pròpies fins el 1832, amb l'abolició dels mayorazgos i el règim feudal.

Aquest, però, no serà el darrer episodi de relació entre Vilanova i Montbui.

Jurisdiccions senyorials a la Conca d'Òdena c.1800

La guerra de l'aigua.

Igualada i Montbui han compartit, durant segles, els limits territorials que marca el riu Anoia. Això ha generat enfrontaments per un recurs valiossíssim: l'aigua.

Igualada s'ha caracteritzat per patir un crònic dèficit d'aigua, causat per l'exigüitat del seu terme municipal, a l'altra banda trobem els termes de Montbui, Òdena i Vilanova del Camí, amb uns recursos hídrics més importants. 

Els drets senyorials sobre aquest recurs, aprofitat en la indústria (molins), per a la pesca i per beure, tant persones com animals, enfrontaren la universitat d'Igualada amb els diversos senyors feudals que tenien drets sobre els cursos fluvials, sobretot l'Anoia. Aquest riu estava subjecte al domini de, com a mínim, quatre senyors feudals: el monestir de Sant Cugat del Vallés (propietari del molí de l'Abadia), els comtes de Cardona (senyors del major domini territorial de la comarca, que envoltaba gairebé completament la vila d'Igualada), els senyors de Montbui: primer com a vassalls dels Cardona, i després com a barons independents i la universitat i consellers d'Igualada.

Aquesta situació portarà a diverses tensions i enfrontaments entre els diversos senyors i aquí és on es troba l'arrel de molts dels conflictes senyorials que caracteritzaran la conflictivitat de la Conca d'Òdena durant l'edat mitjana i bona part de l'època moderna. Així veiem com el 1478 Francesc de Montbui s'enfrontarà al monestir de Sant Cugat per uns censos que no havia pagat encara. 

El molí de l'Abadia

Serà, però, la necessitat d'aigua de la industria igualadina i, sobretot, la suposada debilitat de la baronia de Montbui el que donarà una major volada al conflicte per l'aigua entre Igualada i Montbui. Mentre els ja comtes de Plasència mantinguin la seva presència al territori l'assalt igualadí sobre els rius, fonts i torrents montbuiencs quedarà en suspens i gairebé no es produiran enfrontaments. 

El 1718, la marquesa de Dos Aguas denegarà, un cop més, la possibilitat de realitzar una captació d'aigua al terme de Montbui per tal d'abastir Igualada, tot i la nova epidèmia de còlera que s'hi havia declarat. 

L'any 1897 es correspon amb l'assalt definitiu d'aquest "conflicte". Les obres de construcció de la carretera de la Diputació (l'actual C-37) possen al descobert una deu a la finca de Ca l'Alemany i aquesta és aprofitada per Antoni Artés, que la canlitza fins a Igualada, a l'anomenada torre de l'Artés per a consum propi. A partir del 1901 comença a oferir els seus serveis com a companyía d'aigües després de realitzar la compra de diverses finques i construir l'embassament de Can Rafegas. El 1907 aconseguirà també poder realitzar una captació d'aigua al torrent Garrigosa. Cosa que garanteix bona part del subministrament d'aigua d'Igualada fins avui.

En contraprestació a aquestes captacions, l'empresa Aigües Artés ha de garantir la construcció i manteniment de les fonts públiques de Santa Margarida de Montbui.

Can Rafegas