dilluns, 27 de juny del 2011

Montbui de llegenda (VII): El color de les parets del castell

Les parets del castell de Montbui mostren un lleuger tint vermellós. Això és degut a les característiques de la pedra i de l'argamassa, feta a partir de les argiles de la mateixa Tossa. Hi ha però, qui en dòna una altra d'explicació. Mentre es construia el castell es va produir un any de gran secada i la quantitat d'aigua, ja escassa a la Tossa de sempre, es va veure molt limitada i calia reservar-la per a les persones i els animals. Així doncs, aquest líquid no es podia fer servir per a l'argamassa necessària per a la construcció de l'edifici. 
Es produí la circumstància, però, que l'any anterior havia proporcionat una collita excepcional de raïm i, per tant, hi havia un gran excedent de vi. El senyor del castell, veient que les obres no acabarien mai va creure que, si no hi havia aigua, bo seria el vi i així va ser com va donar ordre de pastar el morter amb vi, cosa que va tenyir els murs de vermell.

En aquesta llegenda veiem alguns elements interessants. Per tal d'explicar diversos fenòmens reals hom ha entrelligat un relat interessant. Si bé és cert que la construcció del castell de la Tossa fou un procés costós i lent no es pot atribuir només a determinades condicions climàtiques (de fet, les èpoques de secada son bastant comunes al clima mediterrani), si no més aviat caldria buscar-ne la causa en necessitats financeres. Així mateix, aquesta llegenda també introdueix l'element del vi, produït a Montbui des de l'antiguitat. Bona part dels drets feudals i de la renda montbuienca procedien de la producció vitivinícola, però aquesta serà molt més rellevant encara a partir del segle XVIII, moment en el que, de ben segur, es comença a perfilar aquesta llegenda.

dimecres, 22 de juny del 2011

Montbui de llegenda (VI): El camí subterrani

Aquesta és una de les llegendes que més versions presenta. Bàsicament, es diu que entre el castell de la Tossa i la Casa Gran existeix un túnel que connecta els dos espais i que aquest servia tant als senyors de la Tossa per marxar en cap de setge del castell i sortir a la plana, sans i estalvis, com per fer el camí en sentit contrari i, sobretot, amagar algun tresor. Una altra versió també ens indica que en un punt determinat del recorregut (sense concretar-ne el punt exacte) es troba un bou d'or, l'antiga imatge divina dels ibers pagans que habitaven la Tossa segles enrere.

Aquesta, com moltes d'altres, és una llegenda que veiem repetida en diversos indrets de la geografia catalana i aplicada a tantes altres fortalesses medievals. La realitat és, però, molt menys romàntica. No existeix (o com a mínim no s'ha localitzat) una connexió física entre el castell de la Tossa i la Casa Gran. Ara bé, si podem parlar d'una connexió històrica entre aquests dos centres de poder feudal. Al segle XIII, les funcions defensives i fiscals del castell de la Tossa quedaren obsoletes amb el desenvolupament del nucli de Santa Coloma de Montbui, és en aquest moment en que els castlans montbuiencs decideixen traslladar-se al pla i construeixen la domus de Montbui configurant-se, així, una connexió política i econòmica entre el castell i la Casa Gran. Per cert, en aquest palau s'hi va construir un celler que la veu popular fa l'inici del camí subterrani però no és res més que això, un celler.

dilluns, 13 de juny del 2011

No renegueu

Durant els darrers anys del segle XIX, emmirallant-se en els corrents del puritanisme i el conservadorisme britànics (allò que s'anomenà, posteriorment el victorianisme) es desenvoluparen corrents de pensament propers a l'Església i als sectors polítics conservadors que volien influir en el desenvolupament de la societat i, fins i tot, modificar-ne algunes de les pautes de comportament. Així doncs, un dels objectius fixats per aquests sectors va ser la manera de parlar de determinats col·lectius i persones. En cap cas ens referim a l'idioma emprat si no a l'ús de determinades paraules i per a ser més concrets, els renecs, insults i paraules malsonants.

Així, durant els anys 80 i 90 del segle XIX comencen a apareixer enrajolats com el que aquí us presentem, que podem trobar en una de les façanes de la torre de l'Espatlleta. Aquests se solien situar en camins carreters, buscant els emplaçaments estratègics (sovint cruïlles, revolts o espais d'una especial dificultat) i tenien com a objectiu principal el col·lectiu de carreters i traginers, reconeguts per la quanitat i qualitat dels renecs que podien arribar a fer servir en determinades ocasions.

Cal dir, però, que ha sigut una sorpresa trobar una peça d'aquestes característiques a Montbui ja que sabem de l'existència d'un màxim de 5 peces similars a aquesta a tot Catalunya. Una d'elles, de fet idéntica, es pot veure a la ciutat d'Igualada, al carrer Nou.

dijous, 9 de juny del 2011

Montbui de llegenda (V): La venjança de les dames mores

Segons es narra a la Crònica dels Comtes de Barcelona, l'any 723, el castell de Montbui es trobaba en possessió dels àrabs. En aquest context, però, una sèrie de dames mores havien estat ultratjades pel que era l'Alcaid de la fortalessa i juraren venjança en contra d'aquest. 
Així es posaren en contacte amb les forces cristianes que assetjaven el castell i planejaren un ardit. D'aquesta manera elles s'encarregaren de donar mort a l'Alcaid i, fins i tot, a la guàrdia del castell. Finalment donaren pas franc a l'exèrcit cristià que ocupà el castell derrotant les darreres forces musulmanes que l'ocupaven.

Tot i la versemblança de la llegenda, ja que sovint els conflictes armats es resolen per traicions o estratagemes semblants al narrat, trobem una important incongruència amb la història. La primera menció que trobem del terme de Montbui es remunta a l'any 936, i encara no existia el castell. Aquest fou edificat al llarg del segle X i no és fins l'any 1003 que podem afirmar que el castell ha sigut completament edificat.

divendres, 3 de juny del 2011

Un forn de ceràmica a Montbui

La setmana passada, durant les obres de cimentació del futur centre cultural de Montbui, MontÀgora, es va localitzar un forn de ceràmica que, segons els responsables dels treballs arqueològics (Arqueociència SL), es podria situar entre els segles XVIII i XIX.
L'excavació d'aquesta troballa ja ha finalitzat sense afectar al desenvolupament de la obra que va traslladar la seva activitat principal a altres espais del solar.

dimecres, 1 de juny del 2011

Montbui de llegenda (IV): El salt de la Donzella

El Salt de la Donzella es troba situat a la punta nord de la Tossa de Montbui i es configura com un mirador privilegiat sobre la Conca d'Òdena, oferint una perspectiva, gairebé única, d'Igualada, el nucli de Sant Maure de Montbui, Vilanova del Camí i Òdena, a més a més de permetre'ns alvirar fins i tot alguns cims del Pirineu.
Aquest espai, és clar, es presta a generar llegendes com la que ara us explicarem. També és conegut com el Beneïdor, ja que des d'aquí es feia la benedicció del terme durant el salpàs montbuienc.

Diu la rondalla que, durant la Reconquesta, en una de les moltes ràtzies sarraines que passaren per Montbui una pastoreta, no se sap ben bé per què, no tingué temps de refugiar-se al castell. Així, mentre intentava arribar a la torre un moro li sortí al pas, barrant-li la via de fugida. Les intencions d'aquell home es manifestaren en la seva fesomia i la jove, tement perdre la virtut més que la vida, se n'allunyà en direcció a la singlera.Veient que no podria fugir de l'encalç d'aquell homenot, s'encomanà a la Mare de Déu i als Sants i saltà muntanya avall, escollint perdre la vida abans que la virginitat.

Fins aquí la llegenda, maca oi? Però que hi podem trobar de cert? Poca cosa, com sempre. De salts i punts en que aquests es produiren en trobem a molts castells catalans, potser el més important sigui el de Siurana on es fixa la llegenda del Salt de la Reina Mora*. Aquestes rondalles intenten donar un cert valor a espais singulars però tenen un valor moral i religiós més important ja que sovint van lligades a fets en els que hi ha algun tipus d'intervenció divina. 
Així mateix, no hem de descartar la possibilitat de que aquests contes intentin advertir sobre un perill ja bastant evident i que, fins i tot, facin remembrança d'algun accident ocorregut anteriorment, com bé podria ser el cas del Salt de la Donzella.

* CATALÀ I ROCA, P., Llegendes de castells catalans, Rafael Dalmau Ed., Barcelona, 1994