Igualada i Montbui han compartit, durant segles, els limits territorials que marca el riu Anoia. Això ha generat enfrontaments per un recurs valiossíssim: l'aigua.
Igualada s'ha caracteritzat per patir un crònic dèficit d'aigua, causat per l'exigüitat del seu terme municipal, a l'altra banda trobem els termes de Montbui, Òdena i Vilanova del Camí, amb uns recursos hídrics més importants.
Els drets senyorials sobre aquest recurs, aprofitat en la indústria (molins), per a la pesca i per beure, tant persones com animals, enfrontaren la universitat d'Igualada amb els diversos senyors feudals que tenien drets sobre els cursos fluvials, sobretot l'Anoia. Aquest riu estava subjecte al domini de, com a mínim, quatre senyors feudals: el monestir de Sant Cugat del Vallés (propietari del molí de l'Abadia), els comtes de Cardona (senyors del major domini territorial de la comarca, que envoltaba gairebé completament la vila d'Igualada), els senyors de Montbui: primer com a vassalls dels Cardona, i després com a barons independents i la universitat i consellers d'Igualada.
Aquesta situació portarà a diverses tensions i enfrontaments entre els diversos senyors i aquí és on es troba l'arrel de molts dels conflictes senyorials que caracteritzaran la conflictivitat de la Conca d'Òdena durant l'edat mitjana i bona part de l'època moderna. Així veiem com el 1478 Francesc de Montbui s'enfrontarà al monestir de Sant Cugat per uns censos que no havia pagat encara.
El molí de l'Abadia
Serà, però, la necessitat d'aigua de la industria igualadina i, sobretot, la suposada debilitat de la baronia de Montbui el que donarà una major volada al conflicte per l'aigua entre Igualada i Montbui. Mentre els ja comtes de Plasència mantinguin la seva presència al territori l'assalt igualadí sobre els rius, fonts i torrents montbuiencs quedarà en suspens i gairebé no es produiran enfrontaments.
El 1718, la marquesa de Dos Aguas denegarà, un cop més, la possibilitat de realitzar una captació d'aigua al terme de Montbui per tal d'abastir Igualada, tot i la nova epidèmia de còlera que s'hi havia declarat.
L'any 1897 es correspon amb l'assalt definitiu d'aquest "conflicte". Les obres de construcció de la carretera de la Diputació (l'actual C-37) possen al descobert una deu a la finca de Ca l'Alemany i aquesta és aprofitada per Antoni Artés, que la canlitza fins a Igualada, a l'anomenada torre de l'Artés per a consum propi. A partir del 1901 comença a oferir els seus serveis com a companyía d'aigües després de realitzar la compra de diverses finques i construir l'embassament de Can Rafegas. El 1907 aconseguirà també poder realitzar una captació d'aigua al torrent Garrigosa. Cosa que garanteix bona part del subministrament d'aigua d'Igualada fins avui.
En contraprestació a aquestes captacions, l'empresa Aigües Artés ha de garantir la construcció i manteniment de les fonts públiques de Santa Margarida de Montbui.
Can Rafegas
