El Saió (I)

Fins ara ens hem dedicat, sobretot, a parlar del nucli de Santa Margarida (altrament anomenat nucli antic) ja que és en aquest on es desenvolupa bona part de la història montbuienca. Però no hem de perdre de vista altres espais igualment importants, tot i que més perifèrics. Aquest és el cas de nuclis com el Saió o el Coll del Guix.

Començarem parlant del Saió ja que aquest és, segurament, el nucli més antic del nostre municipi.

Les primeres notícies d'ocupació humana al Saió es remunten al Paleolític, les troballes realitzades al Saió i als seus voltants demostren que aquest fou un espai ocupat de forma temporal per comunitats humanes que no arribaren mai a configurar habitatges permanents.

No serà fins al segle X que el Saió es convertirà en un espai d'ocupació permanent gràcies a la configuració del sistema de castells termenats fronterers de la Marca Hispanica.

La primera referència que tenim del castell d'Ocelló el data a partir de l'any 960, cosa que el fa contemporani al castell de Montbui. Inicialment aquest castell comptarà amb el seu propi terme que, finalment, quedarà vinculat al terme de Montbui, d'una forma gairebé immediata tot i que serà imfeudat alternativament per les famílies Ocelló i Castellolí. Mentre els primers mantindràn una relació vassallàtica amb els Montbui els Castellolí s'hi enfrontaran, cosa que portarà no pocs problemes en el futur.

El nucli del Saió es desenvoluparà a les faldes del turó d'Ocelló (dominat pel castell) i a l'entorn de l'església de Sant Pere d'Ocelló, també contemporània del castell. Tot aquest espai s'acabarà configurant en fortalesa que tindrà nul·la rellevància en els afers fronterers però que ràpidament es configurarà com un espai estratègic en les lluites interfeudals dels segles XII a XIV. Aquest post avançat serà objecte de les codícies dels Tous, Montbui i Castellolí, que s'enfrontaran continuament en la pràctica totalitat de la geografia de la Conca d'Òdena.

Oficis forans del casal de Montbui

És poc conegut el paper, rellevant, que va representar el casal de Montbui com a procuradors dels comtes-reis del casal de Barcelona. Aquests, degut sobretot a les seves habilitats militars i de gestió política i econòmica.

Així sabem que el casal de Montbui expandí les seves xarxes clientelars i les seves possessions cap a Igualada i altres termes colindants (per exemple, al segle XIII ja senyorejen la Quadra de Vilanova del Camí) comprant o usufructuant finques i molins d'una certa rellevància.

Menys coneguda és la seva capacitat viatgera. Així, a partir de l'any 1316 trobem a Francesc de Montbui lluitant a Sardenya on serà nomenat, el 1359, governador de l'Alguer.

El 1396 Johan de Montbui és nomenat batlle i procurador de Fraga (Baix Cinca) on morí el 1397, el seu càrrec recaurà en el seu fill, Francesc, qui serà batlle i procurador reial fins el 1426. A aquest el subsituíren els seus fills Alamand i Marc, com a batlle i procurador, respectivament. Aquest darrer cedí els oficis i drets del seu pare en favor de la casa de Lanuza el 1428.

El Montbui romà a l'Ateneu

El proper dissabte 18 de juliol a les 19:00, i dins dels actes de la Festa Major de Monbui, es durà a terme, a la Sala Gran de l'Ateneu Cultural i Recreatiu, la conferència titulada El Montbui antic, entrem i passegem per la vil·la romana del Camp de la Torra a càrrec de Jordi Enrich i Hoja, arqueòleg i director de les excavacions que posaren de relleu les característiques més importants d'aquesta vilae l'any 1978.

Els resultats d'aquesta acció arqueològica es poden consultar en el volum 3 de la Miscel·lània Aqualatènsia corresponent a l'any 1983.

La industrialització a Montbui

Econòmicament parlant, Montbui s'ha caracteritzat sempre per ser un poble dedicat a la producció agrícola i ramadera on l'ús del bosc ha sobressortit per sobre de qualsevol altre sector. La proximitat amb Igualada, però, va fer que ràpidament es produís un fenòmen industrialitzador vinculat a la indústria tèxtil. Així sabem que ja al segle XIV apareix el primer establiment industrial (o proto-industrial) montbuienc vinculat a la manufactura de teixits. Aquest és un establiment promogut pel gremi de parers d'Igualada que es situa a l'altra banda del riu Anoia i que té com a primer objectiu el tintat dels teixits produïts a Igualada. Així, la fàbrica de Els Tints queda situada a tocar del carrer del Rec d'Igualada, concretament a l'actual carrer del Pont del nucli de Sant Maure.

Aquest, però, no serà el model majoritari d'expansió industrial i haurem d'esperar fins a les acaballes del segle XVII per veure com neix un nou sistema de producció fabril, aquesta es basa en el treball domèstic. Aprofitantels períodes d'inactivitat agrícola es complementa amb petits treballs de teixit i filatura la producció agrícola normal. D'aquesta manera s'imposa el putting out system propi dels inicis de la Revolució Industrial.

Fins ben entrat el segle XIX no es produirà el canvi necessari entre aquest sistema i el modern sistema industrial. Així apareixeran tres fàbriques d'una certa entitat.

La primera en instal·lar-se serà la de Cal Bas que inicia la seva activitat al segle XVIII amb capital montbuienc i igualadí; dedicada inicialment a la produccció de filatures, acabarà absorbint tots els processos industrials tèxtils fins al producte final.

La segona en aparèixer serà la fàbrica de fils del Molí del Marxantdones (també conegut molt significativament com a Molí de del Vídues), situat a la riera de Tous, aprofitarà a partir de mitjan segle XIX la força de l'aigua per moure la nova maquinària que substituirà les moles del molí fariner.

El darrer establiment industrial amb una certa potència d'aquest període serà la fàbrica de Claramunt & Cia., més coneguda com Cal Truco. Aquesta, que neix a la dècada dels 70 del segle XIX es dedicarà a la producció tèxtil i serà la darrera a extingir-se. Així, mentre les dues anteriors no arriben a superar els anys 30 del segle XX, Cal Truco tancarà arrel de la crisi del tèxti dels anys 80 del segle XX.

Cal Truco el 2008

Un altre establiment industrial que adquirirà certa importància serà el de la Vinícola. Aquesta, situada al bell mig de la carretera de Valls, a l'actual nucli de Sant Maure, naixerà com una adoberia l'any 1903 per transformar-se, ràpidament, en una destil·leria. Aquesta activitat perdudarà fins els anys 80 del segle XX, però els canvis en la legislació sobre "begudes espirituoses", que afecten la producció i la distribució d'aquestes, en forçaràn el tancament.