El petit call de Montbui

La presència jueva a Catalunya és constant, com a mínim, des del segle I dC però sovint aquesta realitat és entesa només en una realitat que serà comuna a partir del segle XIII. Parlem, ara, doncs, dels calls. Aquests eren sectors de les ciutats medievals on es concentraba la població que compartia la religió jueva. A Montbui, doncs, no existí mai un call com a tal (perdoneu-nos per la petita llicència literària) però si que hem aconseguit constatar la presència jueva al nostre poble.

Aquesta presència respón a dos fets complementaris. El primer és l'existència del call jueu de Santa Coloma de Queralt (un dels més importants de Catalunya al segle XIII) i l'atracció comercial que exercia la vila d'Igualada. Així doncs, part de la població jueva de Santa Coloma de Queralt es desplaçà cap Igualada i els seus voltants per tal de mantenir un peu en aquest important centre comercial. Així sabem que hi ha presència jueva a Montbui gràcies a l'Arxiu notarial d'Igualada i a la troballa d'una quettubà (contracte matrimonial) a Montbui que ens indiquen aquesta presència, tot i que testimonial.

Fonts per al coneixement de la historia de Montbui

Bé, fins ara hem anat donant dades del que coneixem de la historia de Montbui però, d'on surt aquesta informació? Doncs per começar dels llibres.

Avui us deixem una bibliografia prou extensa per tal d'anar començant.

ÀLVAREZ, R.; Historia de Santa Margarida de Montbui, CECI, 1986

ARNABAT I MATA, R., Els aixecaments reialistes i el trienni liberal (1820-1823). El cas del Penedès i l’Anoia, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 1991

BOLÓS, J.; HURTADO, V.; Atles del Comtat de Manresa (798-993), Rafael Dalmau editor, Barcelona, 2004

CARNER BORRÀS, A. L’entrada dels carlins a Igualada, 17 i 18 de juliol de 1873, Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1969

CASANELLAS I SOLÉ, J., Santa Margarida de Montbui, Retalls d’història del poble i els seus barris, Patronat de la Tossa de Montbui, Santa Margarida de Montbui, 1998

CATALÀ I ROCA, P. (dir.), Els Castells Catalans, vol. 5, Dalmau Editors, Barcelona, 1990

DDAA, Complex la Vinícola, centenari 1903-2003 , Ajuntament de Santa Margarida de Montbui, Santa Margarida de Montbui, 2003

ENRICH I HOJA, J.; “Fons de cabanya alto-medievals a la Tossa de Montbui”, Informació Arqueològica, Institut de prehistòria i arqueologia, Barcelona, 1978

ENRICH i HOJA, J.; “Un hipocaust a Santa Margarida de Montbui”, Miscelania Aqualatensia, Igualada, 1981

FERRER VIVES, F.d’A., Heràldica catalana, vol.2 Ed. Millà, Barcelona, 1995

IGLESIAS FORT, J., El fogatge de 1553, estudi i transcripció. vol.1, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona, 1979

IGLESIAS FORT, J.,La reconquesta a les valls de l’Anoia i el Gaià, Dalmau Editors, Barcelona, 1988

LLACUNA I ORTÍNEZ, P.; MASCÓ I BRESCÓ, T., Rutes per l’Anoia, història i art, Publicacions Anoia, Igualada, 1995

SABATÉ, F. (dir.), Història de Vilanova del Camí, Ajuntament de Vilanova del Camí-Pagès Editors, Vilanova del Camí, 2003

SEGURA, J., Història d’Igualada, Ateneu Igualadí-SERPPAC, Igualada, 1978

TORRAS I RIBÉ, J. M., La revolució industrial a la comarca de l’Anoia, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 1979

TORRAS I RIBÉ, J.M., La Comarca de l’Anoia a finals del segle XVIII. Els “qüestionaris” de Zamora i altres descripcions 1790-1797, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1993

TORRAS I RIBÉ, J.M.; “Santa Margarida de Montbui” dins de Anoia, vol. II, Editorial Parcir, Manresa, 1994

TORRAS I RIBÉ, J.M.;Camins i viatgers a la comarca de l’Anoia (1494-1834), Rafael Dalmau Editors, Barcelona, 1991

TURRÓ I MARTINEZ, A., El Paper moneda català i altres signes monetaris emissions de la guerra 1936-1939 catàleg general històrico-descriptiu: Valls d'Andorra-Principat de Catalunya ,L'Avenç, Barcelona, 1982

VALLS JUNYENT, F., La dinàmica del canvi agrari a la Catalunya Interior: l’Anoia, 1720-1860, Igualada-Barcelona, Ajuntament d’Igualada, Abadia de Montserrat, 1996

VICTORI I AGUILERA, F.; MARTÍ I FIGUERAS, J.; La Tossa de Montbui, Història i llegenda, Patronat de La Tossa de Montbui, Igualada, 1974

El Rec

Un dels elements més característics de Santa Margarida de Montbui és el rec. Aquesta infrastructura hidrològica aprofita l'aigua del torrent Garrigosa (del que ja hem parlat anteriorment) i trasllada l'aigua al llarg de tot el nucli de Santa Margarida, omplint diverses basses en el seu recorregut i regant la major part dels horts del terme. El seu recorregut,de més de 5,5 km, arriba fins a la Casa Gran on omple dues grans basses, utilitzades en el seu temps per a regar l'hort del palau, la neteja de la roba (en els safarejos instal·lats a tal efecte) i el consum ordinari.

Aquesta circumstància feia que es considerés que la construcció del rec va anar a càrrec dels Comptes de Plasència al segle XVII , moment de major presència de la casa de Lanuza al nostre poble.

La realitat, però, és una altra i ens ho indiquen diverses pistes. La primera menció al rec data dels segle XIV, aquest és un element comunal no subjecte a restriccions ni fiscalitzat pels senyors de Montbui que s'ha de mantenir (no construïr) per part de tots els usufructuaris (això vol dir la pràctica totalitat dels veïns de Montbui) cosa que ens fa pensar en una existència prèvia de l'estructura, que segurament fou ampliada i modificada al segle XVII i amb posterioritat.

També la creació de la primera Comunitat de Regants, ja al segle XVIII, ens indica d'una manera prou evident la titularitat "pública" d'aquest equipament.

Tram del Rec al Camí Vell de la Llacuna

Tram del Rec al nucli de Santa Margarida, a l'esquerra de la imatge es pot observar una de les nombroses basses que aquest omple.

Estructura per desviar el rec principal cap als ramals secundaris. La cronología d'aquesta es podria correspondre al segle XV.

El riu, els torrents i les fonts (II)

Vàrem iniciar aquesta sèrie, que finalitza avui, amb una entrada en la que parlàvem dels rius i torrents i deixàvem les fonts per a properes intervencions.

Cal doncs, parlar ara de forma exclusiva de les fonts del terme de Montbui.

Hem de parlar, doncs de dos tipus de fonts diferents: les fonts que anomenarem fonts rurals, que es troben fora dels nuclis habitats, i les fonts urbanes. Començarem per aquestes si bé la diferència és, en certa manera, artificial.

Fonts Urbanes

Entre aquestes hem de diferenciar les que es troben als nuclis de Santa Margarida i el de Sant Maure.

Al nucli de Santa Margarida és on trobarem més fonts, aquí podrem identificar les fonts de Ca la Macària, de Sant Roc, de Sant Magí i de Nostra Senyora de Gràcia. També existiren pous importants com el de Cal Bas, avui desaparegut.

Al nucli de Sant Maure destaquen la font de Can Rafeques, actualment inserida dins de la bassa de l'Artés i la Font del Barri del Pi.

Fonts Rurals

Entre les fonts rurals, gairebé impossibles de catalogar, destacarem les més conegudes.

Aquestes són la Font del Bufó, en un estat deplorable d'abandonament, la Font del Sanahúja que marquen l'inici i el final del Nucli de Santa Margarida. També destaquen la Font de Cal Bisbal, la Font del Llop o del Salvatge, la Font del Pagna (a la finca de Can Vidal) i la Font Trobada.

Totes aquestes fonts, i fins a una trentena més de diferent entitat, tenien el mateix objectiu, garantir el subministrament d'aigua d'ús domèstic, i en menor mesura, per al regadiu.

El Saió (II)

El desenvolupament del nucli del Saió fou lent i pràcticament immutable en el temps. Al segle XVII, i degut a la fragilitat del terreny, es va haver de reconstruir pràcticament l'església de Sant Pere, que a partir d'aquell moment va canviar la seva advocació per l'actual de Santa Anna.

Aquest, però, no fou l'únic canvi produït al nucli més petit del terme. Les característiques dels terrenys de la banda nord-oest de la Tossa i, sobretot, la distribució de la propietat; afavoriren que, des del segle XV apareguessin nombrosos masos aïllats que dominaven grans extensions de terra, dedicades, sobretot, a la producció cerealística. D'entre aquestes cal destacar Can Vilaseca i el futur nucli del Coll del Guix. Aquest, originat a partir d'un unic mas Can Bartrolí, aparegut a inicis del segle XV, aquest es va anar configurant com un nou nucli i l'any 1917 es dotava d'un espai associatiu: la Unió Recreativa del Coll del Guix, que feia la competència a l'Ateneu Agrícola del Saió. Avui desapareguts.

Seria difícil fer un recorregut exacte per les vicissituds d'aquests dos nuclis, diferents però molt semblants, a més hauriem de parlar de les nombroses masies i nuclis aïllats que, en determinats casos, aquestes generaren.

Per a això és recomanable la lectura de Santa Margarida de Montbui. Retalls d'història del poble i els seus barris de Josep Casanellas.

El riu, els torrents i les fonts (I)

Un dels aspectes més interessants de la geografia montbuienca i que han marcat la seva història (fins i tot pel que fa a la seva toponímia) ha sigut l'existència de nombrosos torrents i encara més fonts.Amb aquesta entrada farem un inventari dels torrents i fonts més coneguts, per bé que en podriem esmentar moltes més.

El riu Anoia, la façana nord

Ja hem vist amb anterioritat com el riu Anoia es configura com el límit nord del terme municipal i el separa de la ciutat d'Igualada. El riu, a més a més, també és el destí dels torrents i rieres que desenvolupen el seu recorregut pel terme de Montbui.

Torrents i rieres

Entre els nombrosos torrents i rieres hem de destacar els següents:

Riera de Tous: neix a Sant Martí de Tous i flueix separant els termes de Montbui i Tous i entre els nuclis del Saió i la Mallola, desenvocant finalment en el riu Anoia. Les seves aigües foren aprofitades per a la instal·lació de molins fariners i paperers.

Torrent Feliu: el de més llarg recorregut pel terme, neix als encontorns de ca l'Amigó i segueix el seu curs de sud a nord fins a trobar-se amb la riera de Tous, una mica abans de que aquesta desemboqui a l'Anoia.

Torrent Torres: també conegut com el Torrent de les Bruixes, neix als peus de la Tossa i és el principal responsable de la formació dels "badlands" o xaragalls provocant l'erosió de les toves margues, amb el seu curs sec durant pràcticament tot l'any ha estat canalitzat i desviat en diversos punts, per bé que el seu curs natural el porta a travessar el nucli de Sant Maure.

Torrent Garrigosa: part importantíssima de la façana sud del municipi, transcorre paral·lel a la serra de Miralles-Queralt. Pràcticament mai es queda sec si bé el seu cabal descendeix considerablement en els mesos més secs de l'any. Fortament aprofitat per l'èsser humà és d'aquest torrent que es va fer la captació, al segle XV, de l'aigua que transcorre pel rec que rega les hortes del nucli de Santa Margarida. També a les seves ribes s'instal·laren diversos molins.

Desemboca també al riu Anoia però ja dins del terme municipal de Vilanova del Camí.

Les modificacions del terme municipal de Montbui

El terme municipal actual de Santa Margarida de Montbui es correspon en la seva totalitat amb la demarcació del castell termenat de la Tossa de Montbui. Aquest va ser establert definitivament al segle XI amb l’afegitó del terme del Castell d’Ocelló (d’una més que efímera existència) i la segregació del Castell de Tous, que adquirí el seu propi terme.

Però des del segle XI diversos han estat els projectes que tenien com a objectiu final la modificació del terme municipal. El primer es produí l’any 1868 en què un projecte de llei de les Corts Espanyoles pretenia l’eliminació dels municipis de menys de 1000 habitants. En aquells moments Montbui comptava amb poc més de 700 habitants i es va proposar l’annexió d’aquest a Vilanova del Camí municipi vinculat a Montbui pels drets senyorials dels Comtes de Plasència. Aquesta idea fou desestimada tant pels veïns de Vilanova com pels montbuiencs i els esdeveniments de la Gloriosa la feren desaparèixer definitivament .

Més seriós, però, fou el projecte d’ampliació del terme municipal d’Igualada l’any 1886. La capital de la comarca, que patia el constrenyiment tradicional que l’ha marcada al llarg de la seva història, sol·licità arrel de les dificultats que això li provocava en la qüestió fiscal ja que sovint els burots sobre la carn no es podien cobrar en haver cases amb porta a Òdena i a Igualada. Així doncs es presentà un projecte d’ampliació territorial que afegiria a Igualada terres pertanyents a Òdena, això és, des del passeig Verdaguer fins a les Guixeres i Can Roca de la Pedrissa i els voltants de Sant Jaume Ses Oliveres i el pla de la Massa. També però, es demanava una ampliació cap el sud, cosa que afectaria terres de Montbui. Així, i com podem veure en el mapa adjunt, Igualada guanyava terrenys al sud del riu Anoia arribant fins a Can Rafecas i les actuals basses de l’Artés. Així el terme s’establia des de la banda sud del Tossal de les Llebres fins al riu Anoia, resseguint els marges sud dels torrents Torres i Garrigosa, que feien la funció de “frontera natural”.

Finalment, però, l’any 1925, moment en que s’aplica finalment el projecte, Igualada només creix cap el nord i a costa d‘Òdena.

El casal de Montbui i la defensa de Barcelona el 1714

Com és sabut, un dels principals herois de la darrera defensa de Barcelona l'11 de setembre de 1714 fóu Rafel de Casanova, Cap de la Junta de Braços de Barcelona i escollit per aquesta per a dirigir-ne la defensa. El que no és coneix tant és la implicació directa que hi tinguè Joan de Lanuza Montbui Vilarig i d'Oms, compte de Plasencia.

Aquest se situà, ja des del 1702, del bàndol del pretendent Carles d'Àustria i destacà com un dels principals austriacistes, fet que li comportà guanyar la distinció de "Grande de España" per part del ja rei Carles.

Com a cap de la Junta de Braços de Barcelona votà a favor de la defensa a ultrança del Cap i Casal, alineant-se amb les classes populars i en contra del criteri eclesiàstic. Així fou nomenat alferes banderer de la ciutat (això és segon portador de la bandera de Santa Eulàlia).

La tradició diu que, un cop caigut ferit Casanova i havent de ser aquest evacuat del baluard de Santa Elena, el comte de Plasencia dirigí els darrers esforços defensius tot i que ja tenia vuitanta anys amb la col·laboració del seu fill.

Aquesta implicació amb el bàndol vencedor, un cop finalitzada la guerra, comportà l'exili del comte de Plasencia a Segòvia, el pagament d'una multa de 20000 lliures i, el que va afectar més directament el nostre poble, el segrest de tots els seus drets jurisdiccionals, que passaren al domini reial.

El tractat de pau entre Espanya, França i Àustria de 1727 (el Tractat d'Utrecht) va possibilitar que els drets segrestats tornessin a la jurisdicció dels Lanuza i que els comtes poguessin tornar a Montbui, a més de que el nou monarca, Felip V, confirmés la dignitat de "Grandeza" atorgada per l'arxiduc Carles.

El Fort del Pi

L'estiu del 1873, durant la tercera guerra carlina, Montbui i Vilanova del Camí es convertiran, sense voler-ho, en els espais militars des d'on s'iniciarà la conquesta d'Igualada per part de les tropes carlines. Pel que fa a Montbui, els zuaus carlins es situaran a les envistes de la vil·la d'Igualada i hi entraran finalment entre els dies 17 i 18 de juliol del 1873. Desplaçats aquests per les tropes regulars liberals, la Milícia Nacional dirigida pel Xic de la Barraqueta, acamparà a l'agost on primer es situaren les tropes carlines, això és a l'actual nucli de Sant Maure.

La sagnant entrada de les tropes carlines a Igualada va fer que les autoritats militars recuperessin un vell projecte de fortificació militar de la vil·la, abandonat després de l'acabament de la primera carlinada. Aquest consistía en la construcció de dos fortificacions que tenien com a objectiu fer de guaita sobre els principals punts d'entrada a Igualada (això és el pla de Sant Magí i el riu Anoia) i de primera defensa davant de qualsevol atac.-Recordem que les muralles del segle XVII ja havien estat superades per l'expansió urbana igualadina-.

Així és com s'inicia la construcció del Fort de Sant Magí, al terme d'Òdena, (actualment al c/Carme Verdaguer d'Igualada) i el més important fort d'Isabel II.

Aquest, constarà d'una torre octogonal situada a la muntanya del Pi (d'on obtindrà el nom amb que serà conegut popularment) i que estarà dotat d'artilleria i d'una petita tropa voluntària. Inaugurat l'abril de 1837 la seva importància militar serà escassa.

El fort es mantidrà en un acceptable estat de conservació fins la dècada del 1960 en que un individu el desmuntarà pedra per pedra per tal d'obtenir materials de construcció barats, que aniran a parar a Igualada i també a Sant Maure.

El Saió (I)

Fins ara ens hem dedicat, sobretot, a parlar del nucli de Santa Margarida (altrament anomenat nucli antic) ja que és en aquest on es desenvolupa bona part de la història montbuienca. Però no hem de perdre de vista altres espais igualment importants, tot i que més perifèrics. Aquest és el cas de nuclis com el Saió o el Coll del Guix.

Començarem parlant del Saió ja que aquest és, segurament, el nucli més antic del nostre municipi.

Les primeres notícies d'ocupació humana al Saió es remunten al Paleolític, les troballes realitzades al Saió i als seus voltants demostren que aquest fou un espai ocupat de forma temporal per comunitats humanes que no arribaren mai a configurar habitatges permanents.

No serà fins al segle X que el Saió es convertirà en un espai d'ocupació permanent gràcies a la configuració del sistema de castells termenats fronterers de la Marca Hispanica.

La primera referència que tenim del castell d'Ocelló el data a partir de l'any 960, cosa que el fa contemporani al castell de Montbui. Inicialment aquest castell comptarà amb el seu propi terme que, finalment, quedarà vinculat al terme de Montbui, d'una forma gairebé immediata tot i que serà imfeudat alternativament per les famílies Ocelló i Castellolí. Mentre els primers mantindràn una relació vassallàtica amb els Montbui els Castellolí s'hi enfrontaran, cosa que portarà no pocs problemes en el futur.

El nucli del Saió es desenvoluparà a les faldes del turó d'Ocelló (dominat pel castell) i a l'entorn de l'església de Sant Pere d'Ocelló, també contemporània del castell. Tot aquest espai s'acabarà configurant en fortalesa que tindrà nul·la rellevància en els afers fronterers però que ràpidament es configurarà com un espai estratègic en les lluites interfeudals dels segles XII a XIV. Aquest post avançat serà objecte de les codícies dels Tous, Montbui i Castellolí, que s'enfrontaran continuament en la pràctica totalitat de la geografia de la Conca d'Òdena.

Oficis forans del casal de Montbui

És poc conegut el paper, rellevant, que va representar el casal de Montbui com a procuradors dels comtes-reis del casal de Barcelona. Aquests, degut sobretot a les seves habilitats militars i de gestió política i econòmica.

Així sabem que el casal de Montbui expandí les seves xarxes clientelars i les seves possessions cap a Igualada i altres termes colindants (per exemple, al segle XIII ja senyorejen la Quadra de Vilanova del Camí) comprant o usufructuant finques i molins d'una certa rellevància.

Menys coneguda és la seva capacitat viatgera. Així, a partir de l'any 1316 trobem a Francesc de Montbui lluitant a Sardenya on serà nomenat, el 1359, governador de l'Alguer.

El 1396 Johan de Montbui és nomenat batlle i procurador de Fraga (Baix Cinca) on morí el 1397, el seu càrrec recaurà en el seu fill, Francesc, qui serà batlle i procurador reial fins el 1426. A aquest el subsituíren els seus fills Alamand i Marc, com a batlle i procurador, respectivament. Aquest darrer cedí els oficis i drets del seu pare en favor de la casa de Lanuza el 1428.

El Montbui romà a l'Ateneu

El proper dissabte 18 de juliol a les 19:00, i dins dels actes de la Festa Major de Monbui, es durà a terme, a la Sala Gran de l'Ateneu Cultural i Recreatiu, la conferència titulada El Montbui antic, entrem i passegem per la vil·la romana del Camp de la Torra a càrrec de Jordi Enrich i Hoja, arqueòleg i director de les excavacions que posaren de relleu les característiques més importants d'aquesta vilae l'any 1978.

Els resultats d'aquesta acció arqueològica es poden consultar en el volum 3 de la Miscel·lània Aqualatènsia corresponent a l'any 1983.

La industrialització a Montbui

Econòmicament parlant, Montbui s'ha caracteritzat sempre per ser un poble dedicat a la producció agrícola i ramadera on l'ús del bosc ha sobressortit per sobre de qualsevol altre sector. La proximitat amb Igualada, però, va fer que ràpidament es produís un fenòmen industrialitzador vinculat a la indústria tèxtil. Així sabem que ja al segle XIV apareix el primer establiment industrial (o proto-industrial) montbuienc vinculat a la manufactura de teixits. Aquest és un establiment promogut pel gremi de parers d'Igualada que es situa a l'altra banda del riu Anoia i que té com a primer objectiu el tintat dels teixits produïts a Igualada. Així, la fàbrica de Els Tints queda situada a tocar del carrer del Rec d'Igualada, concretament a l'actual carrer del Pont del nucli de Sant Maure.

Aquest, però, no serà el model majoritari d'expansió industrial i haurem d'esperar fins a les acaballes del segle XVII per veure com neix un nou sistema de producció fabril, aquesta es basa en el treball domèstic. Aprofitantels períodes d'inactivitat agrícola es complementa amb petits treballs de teixit i filatura la producció agrícola normal. D'aquesta manera s'imposa el putting out system propi dels inicis de la Revolució Industrial.

Fins ben entrat el segle XIX no es produirà el canvi necessari entre aquest sistema i el modern sistema industrial. Així apareixeran tres fàbriques d'una certa entitat.

La primera en instal·lar-se serà la de Cal Bas que inicia la seva activitat al segle XVIII amb capital montbuienc i igualadí; dedicada inicialment a la produccció de filatures, acabarà absorbint tots els processos industrials tèxtils fins al producte final.

La segona en aparèixer serà la fàbrica de fils del Molí del Marxantdones (també conegut molt significativament com a Molí de del Vídues), situat a la riera de Tous, aprofitarà a partir de mitjan segle XIX la força de l'aigua per moure la nova maquinària que substituirà les moles del molí fariner.

El darrer establiment industrial amb una certa potència d'aquest període serà la fàbrica de Claramunt & Cia., més coneguda com Cal Truco. Aquesta, que neix a la dècada dels 70 del segle XIX es dedicarà a la producció tèxtil i serà la darrera a extingir-se. Així, mentre les dues anteriors no arriben a superar els anys 30 del segle XX, Cal Truco tancarà arrel de la crisi del tèxti dels anys 80 del segle XX.

Cal Truco el 2008

Un altre establiment industrial que adquirirà certa importància serà el de la Vinícola. Aquesta, situada al bell mig de la carretera de Valls, a l'actual nucli de Sant Maure, naixerà com una adoberia l'any 1903 per transformar-se, ràpidament, en una destil·leria. Aquesta activitat perdudarà fins els anys 80 del segle XX, però els canvis en la legislació sobre "begudes espirituoses", que afecten la producció i la distribució d'aquestes, en forçaràn el tancament.

Cal Pèrrica

Arribem al darrer capítol de la sèrie dedicada a la Casa Gran. Ja hem vist com el seu orígen es remunta a una casa fortificada o domus vinculada als Montbui i la seva transformació en palau per part de la família Lanuza a partir del segle XVII.

La historia de la casa seguirà les vicissituds dels seus propietaris. Així serà com, en extingir-se la línia principal de la família Lanuza a començaments del segle XIX els seus drets i possessions passaran als marquesos de Dos Aguas (petit municipi valencià) que també seràn, doncs, barons de Montbui.

Com és sabut el segle XIX es caracteritzà per ser bastant convuls i pels canvis socials i polítics que es produïren. Tot i que les successives desamortitzacions no afectaren greument el patrimoni dels marquesos de Dos Aguas a Montbui, aquest sí que quedà empetit davant d'altres possessions d'aquesta família. Així, el 1896 decidiren liquidar el seu patrimoni montbuienc amb la venda de la Casa Gran (i altres terrenys) a la família Biosca, d'Igualada.

Coneguts amb el malnom de "Els Pèrrica" la casa guanyà aquest apelatiu, relativament desconegut per la magnificència de la Casa Gran.

El Palau dels Comtes de Plasència

En la darrera entrada del bloc vàrem parlar de la domus de Montbui com a centre de control feudal dels Montbui des del segle XI. Serà al segle XVII que aquesta casa començarà a viure la seva època daurada.

Les estratègies polítiques i matrimonials dels Montbui (de què tindrem ocassió de parlar en el futur) van fer que aquesta família entronqués amb la dels Lanuza a finals del segle XVI. En estroncar-se la línia principal d'aquesta el 1643, el comtat de Plasència passà a la línia catalana o de Ceret, i l'antiga domus patí una de les modificacions més importants de la seva història. Aquesta es convertí en una de les residències principals dels comtes que convertiren la casa en un veritable palau.

La presència dels comtes de Plasència a Montbui significà no només la transformació del palau si no tota una sèrie de canvis que marcaren la fesomía de Montbui. Així els comtes impulsaren la finalització del rec comunal (amb la construcció de les basses) i l'edificació d'una nova església que substituiría l'antiga capella de Santa Coloma i que, anys més tard, passaria a ser parròquia.

Fins i tot el poble canvià el seu nom per pasar a denominar-se com en els nostres dies.

La domus de Montbui

Comencem, amb aquesta entrada, el recorregut per la història d'un dels edificis més emblemàtics de Santa Margarida de Montbui: la Casa Gran.

La primera referència que tenim de l'existència d'una casa fortificada o residència nobiliària (això és una domus) al nucli de Santa Coloma de Montbui es remunta a l'any 1150. Aquesta es configura com el centre del domini dels Montbui sobre el terme i com a una de les seves bases d'operacions en els enfrontaments que sostenen ara contra els Cardona, ara contra els batlles d'Igualada.

Aquesta anirà substituïnt la centralitat que, fins el segle XIII, ostentarà el castell de Montbui com a lloc central del domini del casal de Montbui.

El domini que obtindran els Montbui de la domus de Vilanova del Camí, el 1172, farà que ladomus de Montbui guanyi pes en la xarxa militar dels Montbui però que, sobretot, s'erigeixi en centre del poder d'aquesta família, tant en el pla militar com en l'econòmic, ja que en ella es centralitzarà l'explotació agrícola del terme de Montbui.

Els tres Montbui i la seva relació

Una recerca ràpida efectuada al Google del topònim Montbui ens farà saltar, ràpidament, a entre dos i tres llocs ben diferents. El primer serà, evidentment, Santa Margarida de Montbui, l'altre Caldes de Montbui i el darrer el castell de Montbui, que no és, com podriem pensar a priori, el castell de la Tossa. Analitzem aquesta més que curiosa coincidència que sovint comporta errors.

El castell de Montbui

El castell de Montbui, que es troba al municipi de Bigues i Riells, al Vallés Oriental; es troba documentat ja l'any 987 i en podem resseguir molt bé la història. Així sabem que l'any 1171 Berenguer de Cabanes el donarà en possessió a Bernat de Montbui, fill de Johan de Montbui, aleshores castlà de Montbui i senyor del lloc de Santa Coloma de Montbui. També a partir d'aquest moment el castell rep el nom de Montbui.

A partir d'aquest moment es configura la "baronia de Montbui" que inclou els termes de l'Ametlla del Vallès, Bigues , Sant Mateu de Montbui (poble que neix a redòs del castell i de l'esglèsia Sant Mateu), Lliçà d'Amunt, Palaudàries, Riells del Fai, Sant Bartomeu de Mont-ras, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Cristòfol de Pallars i Sant Feliu de Codines i que, fins el 1846, es configurarà com un únic municipi.

Caldes de Montbui

Aquest seria el tercer Montbui en qüestió. L'origen de la causa del seu topònim l'hem de buscar en dues qüestions. Caldes és la romana Aquae Calidae coneguda per les seves aigües termals i això explica el seu primer nom però ¿per què de Montbui? No hi ha cap relació entre el casal de Montbui i Caldes, ja que aquesta fou vil·la reial sempre (o gairebé). Sembla que la relació de veinatge amb la baronia de Montbui fèu que obtingués aquest cognom.

La Tossa de Montbui (III)

La Tossa com espai antròpic

La Tossa també s'ha convertit en un dels espais d'ocupació humana més importants del territori que domina. Tot i tenir aspectes que el fan poc atractiu com a lloc de residència, com pot ser la més que evident i proverbial manca d'aigua.

La primera ocupació humana de que tenim notícia, amb una certa seguretat, de la Tossa es remunta al segle III aC. Aquesta devia ser bastant esporàdica i realitzada pels ibérs de la tribu dels lacetans. Aquests aprofitarien la Tossa com a talaia natural i privilegiada i de ben segur serien els primers dels seus en veure arribar els primers conqueridors romans. Però el més interessant d'aquest espai és que mai no fou un centre de culte si no que ràpidament es convertí en un espai comercial. Serà al cim de la Tossa on s'iniciaran els contactes comercials entre les diferents tribus iberes que confluirien en l'actual conca d'Òdena i entre aquests i els colons romans més tard.

De tota manera, ja al segle I dC el paper de la Tossa quedà relegat a un segon terme, en configurar-se com un espai de limes és a dir, com una fita territorial més. La vil·la instal·lada a l'actual pla de la Torra serà on es concentrarà la major part de la població i qui organitzarà el territori i el paisatge. Així la conca d'Ódena quedarà organitzada en funció de les noves vilae romanes.

La Tossa de Montbui (II)

Llegendes

Ja hem vist amb anterioritat com la muntanya de la Tossa és font de llegenda.

Ja hem al·ludit a les més conegudes que són aquelles que tenen a veure amb el suposat orígen del nom Montbui: el bou d'or d'orígen ibèric amagat en alguna part de la Tossa i també els bous embolats i atiats contra els sarraïns que ocuparien el castell. No cal estendre's més en aquestes versions.

Cal indicar però, altres llegendes que prenen com a escenari aquesta muntanya. Una d'elles ens ve a explicar el nom del mirador més important de la Tossa: el Salt de la Donzella.

Segons s'explica des d'allí es precipità cap el buit una donzella (segons uns una pastoreta, segons altres, la filla del castlà) que, encalçada per un alarb amb no gaire bones intencions, preferí la mort a caure a les seves mans.

Encara una altra llegenda fa referència a la Font del Moro o del Salvatge. Segons aquesta, el senyor expulsat del castell, que segons la versió és el senyor cristià del castell que el recupera gràcies a l'estratègia dels bous, o segons altres l'àrab. Aquest es refugia a l'entorn d'aquesta font situada a la falda de la Tossa, sol o en companyía de la seva dona, i esdevé una mena d'"home dels boscos", completament assilvestrat.

Com es pot comprovar, la Tossa és font de llegenda amb diverses versions, totes encaminades a explicar fenòmens totals (orígen del castell i del poble de Montbui) o bé episodis i espais petits.

La Tossa de Montbui (I)

El principal referent iconològic de Montbui és la Tossa.

Aquesta petita muntanya (626 m) es configura com el punt més elevat del municipi i en un dels principals miradors de la Conca d'Òdena (l'altre el trobariem ja en la serra de Rubió).

Geologia
La muntanya de la Tossa té els seus orígens en el Càmbric, on es comença a configurar com un gran escull coral·li que circumcidava l'actual Conca d'Òdena i que durant tota l'era Paleozoica va anar pujant i baixant.
Aquest va sorgir de les aigües, de forma definitiva, en el Cretaci, moment en que es comença a configurar el massís de Montserrat, i a partir d'aquest moment l'erosió afectà més greument la part central d'aquest àtol que s'enfonsà per la seva base deixant pas a l'actual Conca d'Òdena. Així només restaren dues puntes d'aquest escull que son, per la banda més oriental la Tossa i pel seu costat més occidental, el Puig Aguilera a Òdena.

El Puig Aguilera

L'orígen del nom de Montbui

Ja se n'ha escrit molt, i parlat més, de l'orígen etimològic del nom del nostre poble. Si bé és fàcil reconèixer l'origen dels noms de Santa Margarida o Sant Maure (no tenen gaire misteri) el nom Montbui, veritable denominació d'aquest conjunt de nuclis dispersos que configuren el municipi, queda enfosquit en el seu orígen per la llegenda i la suposició.
La tradició ha fet derivar el nom de Montbui del llatí, amb un suposadament original monte bovino, és a dir, la Muntanya del bou. Sembla versemblant, és clar, però, preguntem-nos en què es basa aquesta denominació?

1. Hipòtesi 1. Faunística
En temps pretèrits el bestiar més important al terme de Montbui foren vaques i bous.
Bé, doncs, les proves arqueològiques i documentals descarten aquesta opció. No hi ha restes de bòvids i, a més, la cabanya ramadera més important durant segles a Montbui fou sempre de cabres i ovelles i, si hem de fer cas al que deia Zamora, més aviat escassa.

2. Hipòtesi 2. El bou d'or ibèric
Una de les llegendes més conegudes sobre la Tossa és l'existència d'un Bou d'or, ídol ibèric, que es troba a la muntanya o bé en el centre del passadís subterrani que connecta aquesta amb la Casa Gran i que provoca diversos infortunis a tot aquell que prova de cercar-lo. Doncs bé, això no és més que una simple llegenda. Ni existeix el dit passadís ni el dit Bou. Els ibèrs no adoraren mai figures amb forma de bòvid (aquest és un culte que, per altra banda, si es donà a la Mediterrània oriental) ni tampoc escolliren espais concrets com a centres de culte (fet molt corrent en la tradició druïdica celta), ni construïren temples.

3. Hipòtesi 3. La reconquestaNo hi ha proves de que es produïs una ocupació militar de la Tossa per contingents àrabs en cap moment i les restes del castell de la Tossa, així com l'esglèsia de la Mare de Déu de Gràcia, només ens indiquen presència feudal al cim de la muntanya. Així, la llegenda de la conquesta del castell fent servir l'estratègia d'atiar bous amb teies a les banyes és una bona llegenda, i res més. A més, si tenim en compte la versió que dona protagonisme als "cristians igualadins" ja la cosa es complica. La primera menció a Igualada que coneixem és de l'any 1003 (capella i mota) mentre que el primer document que parla de Montbui és de l'any 936.

4. Hipòtesi 4. La "Montanya del Baldiri"Aquesta és la hipòtesi menys romàntica però potser la més realista. Segons Jordi Bolòs i Victor Hurtado*, el topònim Montbui té un orígen germànic (no està clar si frànquic o gòtic) que el fa procedir d'un antropònim (nom de persona) bastant conegut a casa nostra: Boi o Baldiri. Així l'origen de Montbui seria Monte Boino o, el que és el mateix, la Muntanya d'en Boi, un terratinent sense identificar que posseiria terres als voltants de la Tossa i que acabaria donant nom al lloc. Si ho analitzem fredament, és una cosa comuna ja que sovint, els noms de persona donen pas a noms de lloc (vegeu l'article sobre toponímia popular).

Ara només cal que trieu l'opció que més us agradi o us convenci...


*Bolòs, J., Hurtado, V., ;">Atles del Comtat de Manresa, Dalmau Ed.

El salpàs de Montbui

Ara que começa a estar més propera la Setmana Santa és moment de donar publicitat a un document inèdit però curiós de la historia montbuienca.
Durant la investigació duta a terme a l'arxiu parroquial ja hem vist com han anat apareixent curiositats interessantíssimes però potser el que més destaca d'entre tots els papers localitzats és la descripció del "Salpàs de Santa Marguerida de Montbui", un document elaborat per mossèn Amadeu Amenós entre 1936 i 1954, que fa una descripció molt acurada de les masies distribuïdes pel terme, algunes de les quals ja han desaparegut, així com d'alguns episodis de la historia montbuienca que, d'altra forma, quedarien oblidats per sempre.

En el futur aquest document serà estudiat amb major profunditat ja que mereix un estudi pormenoritzat. Seguirem informant.

Un molí àrab a Montbui?

És possible.

Després de la visita que vàrem realitzar al complex dels Molins de la Font Trobada (a Can Planell, també conegut com a mas del Polvo) no podem dir que no sigui possible. En aquesta finca es conserven, i s'han recuperat recentment, dos molins molt diferents en la seva concepció però no en el seu us.

El Molí de Dalt es correspón a una cronologia del segle XVIII i és, dient-ho d'una manera ràpida i concissa, un molí més dels molts que esquitxen la nostra geografia.

És, però, el Moli de Baix el més interessant. Aquest va ser datat (amb una simple inspecció ocular) com del segle XIV, però els treballs d'excavació arqueològica promoguts per la propietària del mas han posat de relleu una més que sospita interessant. La tipologia arquitectònica (la cúpula que cobreix l'edifici del molí) i les estructures hidrològiques que l'acompanyen (bassa, rec i mina de la font) ens fan sospitar un orígen molt més tardà, possiblement àrab, cosa que ens endarreria la cronologia fins el segle VIII i ens faria replantejar alguns aspectes importants de la historia de Montbui.

Desgraciadament, però, aquesta sospita serà molt dificil de confirmar en no haver-se pogut localitzar cap resta ceràmica que permetria establir una cronologia molt més exacta, seria necessari, doncs, un estudi en profunditat de les característiques arquitectòniques i tecnològiques d'aquest singular molí (és l'únic d'aquestes característiques localitzat i conservat a Catalunya) per confirmar una més que forta sospita.

El Molí del Polvo de Baix, abans de la restauració.


La cúpula des de l'interior.

Joan La Porta a Montbui

No, no es tracta del president del FC Barcelona, però potser sí podria ser un avantpassat seu.

La investigació que estem duent a terme aquests darrers dies a l'arxiu parroquial de Santa Margarida està desvetllant dades interessants i curioses sobre el nostre poble. Així hem descobert aquest mestre de cases, originari de França i que s'instal·la a Montbui a partir de, com a mínim, 1682 i on va ser pare unes catorze vegades.

Això ens ve a confirmar la presència d'immigrants occitans a casa nostra durant el segle XVII que en el cas de Montbui arribà a representar prop de l'1% de la població (d'entre uns 300 habitants n'hem localitzat 3) i demostren la qualitat, per la seva vitalitat i especialització econòmica, d'aquesta immigració.

Els efectes de les ventades

Després del fort temporal de vent patit per Catalunya el darrer dissabte 24 de gener ara és moment de visualitzar i valorar-ne les conseqüències. Els forts vents (d'entre 110 i 140 km/h) que han assotat el terme de Montbui han provocat nombroses destrosses que encara avui són perfectament visibles. Així hem vist com ha quedat el cim de la Tossa, on hem pogut comprovar que no tots els arbres han suportat la força del vent.

També al poble hem pogut veure destrosses entre les que cal destacar la caiguda, gairebé total, d'una de les tanques de l'antic camp de futbol del F.C. Montbui.

Així a més d'arbres i branques trencades hem vist com el vent ha fet caure els pals que subjecten les línies elèctriques i de telèfon que pugen des de Sant Maure cap a Santa Margarida.

Toponímia Popular del poble de Montbui

La localització dels indrets, com poden ser cases, sempre ha sigut una necessitat perentòria de l'èsser humà. És consubstancial a la nostra natura i hem de posar nom a les coses per a poderles identificar. D'aquesta manera s'ha generat una toponímia de caràcter popular que ha sobreviscut a diversos intents de modificar-la amb nous sistemes de nomenclatura.
Als pobles i ciutats la toponímia popular ha sobreviscut a la nova nomenclatura (carrers i números) tot i que és un patrimoni en retrocés degut a la falta de transmissió oral.

El cas de Montbui no és diferent i amb aquesta aportació posem en coneixement alguns dels topònims populars que encara podem identificar prou bé al nostre poble.

1. Cal Carol
2. Antic emplaçement del centre republicà
3. Cal Guarro o Cal Dalmau
4. Cal Martró
5. Cal Càdiu
6. Ateneu cultural i recreatiu
7. Cal Vilarrubies
8. Forn de pa
9. Forn de pa de l'Altarriba
10. Cal Beneficiat o Cal Santdiumenge
11. Cal Fossalba
12. Cal Bas
13. Jardi i hort de Cal Bas
14. Cal Macari o Cal Majores
15. Cal Piu
16. La Casa Gran o Ca la Perrica, Palau dels comtes de Plasencia
17. Bassa de la Casa Gran
18. Cal Cònsul
19. Cafe vell
20. Cal Truco
21. Cal Quincarillo
22. Antiga fonda
23. Antic ajuntament i escola

Aquests son alguns dels toponims que hem pogut identificar fins ara, esperem poder ampliar aquesta llista més endavant.

L'escut baronial dels Montbui

Com tots (o gairebé) els municipis de Catalunya Santa Margarida de Montbui va adoptar un escut propi que l'identifica juntament amb una senyera o bandera. Aquest, aprovat definitivament el 1989 és prou conegut pels montbuiencs i montbuienques i consisteix en un escut acaironat on veiem, en fons d'atzur, una muntanya d'or i un bou passant d'argén, tot coronat mitjançant una corona de baró (vegeu la imatge). Aquest respón, segons la informació donada per l'ajuntament, a les armes dels barons de Montbui, però, ai lás! aquestes no són les armes històriques dels Montbui!!

Aquestes responen més bé a les llegendes, prou conegudes, de com es produí la reconquesta del castell de Montbui.

La veritat és que, les mostres que resten de les armes baronials dels Montbui (les podriem trobar a l'esglèsia de Santa Margarida però resten ocultes sota l'altar, tot i que tenim alguna reproducció) dels seus successors, no mostren cap bou.

Segons Ferrer Vives l’escut de la família Montbui es descriu així: “D’or, quatre pals ondats de gules”

Al segle XVI, en entroncar la família Montbui amb els Lanuza, comtes de Plasencia, aquest escut serà substituït pel de la nova família, que l’integraran en les seves armes però de forma secundària. Aquest consisteix en un escut quarterat 1r i 4t d’or amb un lleó rampant de gules, 2 n i 3r d’atzur, mig vol d’argén armes que en la branca catalana incorporaran les armes dels Montbui i les dels Oms.

L’arribada, ja al segle XVIII, dels marquesos de Dos Aguas (Rabassa i Perellós), a la baronia de Montbui modificà també l’escut de la baronia, aquest sumarà les armes dels Rabassa i Perellós a saber un escut quarterat, 1r de sinople amb un pont de pedra d’un arc, sobre un riu d’atzur i argén, 2n d’or amb tres peres de sinople en triangle, 3r de plata amb una rabassa arrencada i bordura blava carregada de dues ales d’or i dues ales d’argén i 4rt, quarterat, 1ª i 4ª de gules amb castell de plata i la 2ª i 3ª de sinople amb bou de gules amb el cap aixecat i mirant a la sinistra. Sobretot escussó d’atzur amb tres flors de lis d’or en triangle.

Com veiem, l'aparició del bou és tardana (molt tardana) i no respón precissament a la baronia de Montbui.

Potser això ens pot servir per no repetir certs abusos amb la simbologia del bou, que, com ha quedat palés, no és pròpia del nostre Montbui.